L'herència franquista dels dos cognoms dels àrbitres espanyols

BarcelonaEls aficionats al futbol saben que quan es menciona els noms de Mateu Lahoz o Jaime Latre es fa referència a dos àrbitres de Primera Divisió. Però alguns desconeixen que Mateu i Jaime no són els noms de pila: en realitat es diuen Antonio Miguel i Santiago. Ells, com tots els col·legiats de l'estat espanyol, es coneixen popularment amb els dos cognoms des de fa més de mig segle. I la culpa de tot plegat la té un senyor que es deia Franco.

Era a principis de la dècada dels 70, en aquella Espanya que vivia els últims anys del franquisme. El futbol era el gran esport de masses i tothom esperava els diumenges per anar al camp. L'endemà els diaris esportius es venien a cabassos. I entremig, en llocs com Catalunya o el País Basc, qualsevol escletxa era benvinguda per enviar missatges contra la dictadura. I res millor que un àrbitre que es deia Franco de cognom per aconseguir-ho.

"Franco se carga el partido" i "Qué malo es Franco" eren algunes de les frases publicades a l'època. Esclar que es referien a un altre Franco, concretament a Ángel Franco Martínez, un àrbitre murcià que va debutar a Primera el 1969. Els àrbitres sempre han estat al centre de la polèmica, i són l'excusa perfecta per justificar mals resultats. Però el joc de paraules era tan fàcil que el seu cas es va tractar com una qüestió d'estat. No podia ser que algú digués en públic i impunement que Franco havia fet alguna cosa malament. El col·legiat ho va viure en primera persona i no ho va poder explicar fins ben entrada la Transició.

Els dos cognoms dels àrbitres, una qüestió d'estat a l'Espanya franquista

Era una època convulsa i a Euskadi, en plena efervescència d'ETA, es comentava que calia "acabar amb aquest Franco i, després, amb el de Madrid". No s'estava per orgues i el ministre de Governació, Garicano Goñi, va convocar l'àrbitre la setmana que es disputava un derbi basc entre la Reial Societat i l'Athletic. Li va dir que "s'havia de posar malalt" i que no podia dir la veritat a ningú. Ni a la seva família. La versió oficial va ser que s'havia lesionat en un entrenament. Uns anys després va poder buidar el pap.

Més enllà de condicionar la seva carrera, va ser l'inici d'una ordre que els mitjans de l'època van acatar sense discussions: els àrbitres serien coneguts pels dos cognoms. I la tradició ha arribat fins als nostres dies, quan ben pocs saben el nom de pila dels que xiulen cada setmana.

Mort el dictador, la Federació Espanyola va encarregar-se de promocionar Franco Martínez, que va arribar a ser considerat un dels millors col·legiats de l'Estat. Se li va aixecar el veto i va xiular diverses finals de Copa, va ser internacional i va arbitrar partits tant a la Copa d'Europa com al Mundial de l'Argentina del 1978. Es va retirar el 1986 i va ser un dels vicepresidents del Comitè Tècnic d'Àrbitres fins al 2018. Va morir el 3 de febrer d'aquest any, a l'edat de 86 anys.