L'orgull del Barça que el Reial Madrid mai podrà tenir
Els blaugranes assalten el Santiago Bernabéu amb una golejada que omple d'il·lusió el barcelonisme
Enviat especial a MadridComençaré aquestes línies amb una confessió que el lector ha de tenir clara per decidir si em vol acompanyar en aquest viatge a les entranyes del temple del mal, altrament dit Santiago Bernabéu, o prefereix abandonar abans de començar. Aquest text està escrit per algú que treballa de periodista però que, en aquest relat, no té cap intenció d'amagar que qui escriu és algú feliç. Molt feliç. Algú que, malgrat les formes que requereix la seva feina, s'ha quedat afònic a la tribuna de premsa del Bernabéu.
Aquest és el text d'algú que portava tot el dia amb la panxa remoguda a l'espera del partit. Algú que s'ha despertat i desplaçat a la capital del reino pensant <> per, a mesura que s'acostava el partit, omplir una mica el pit i dir <
Aquest és el text d'algú que tecleja amb el cor bategant-li molt revolucionat. Algú tan emocionat com qualsevol aficionat que estima el Barça. Algú que s'abraça a les tecles pensant que milers i milers de blaugranes s'han abraçat als seus familiars, als seus amics, a la seva parella, a qualsevol desconegut que tinguessin a la vora. En definitiva, aquest és el text d'algú que només vol aproximar-se a les emocions de tots aquells que hem frisat enderrocant el nou Bernabéu.
Aquest és el text d'algú que s'ha emocionat veient com un equip ple de xavals formats a la Masia ha tret un orgull únic al coliseu blanc. Un orgull que el Reial Madrid mai podrà tenir, un orgull que només ens pertany a nosaltres, un orgull modelat des de la casa, un orgull que es resumeix en els brackets de color blaugrana que Lamine Yamal ha lluït al Bernabéu i que ha exhibit amb el tercer gol. Un orgull que explica que Iñaki Peña hagi fet un partidàs davant d'Mbappé.
Aquest és text d'algú que s'ha emocionat veient com el centenar d'aficionats del Barça desplaçats a l'estadi blanc cantaven "Ser del Barça és el millor que hi ha" després del 0-3, quan aficionats blancs, amb els rostres llargs, renegant a tort i dret, marxaven emprenyats i avergonyits del seu estadi quan encara quedaven 15 minuts pel final. Els mateixos aficionats que, a la primera part, mentre tocava mossegar-se les ungles, no han perdut l'esperança. Eren la resistència del Bernabéu, arraconats en una cantonada, però fent-se sentir fins a l'últim racó del temple del mal. La seva festa és la festa de tots.
Aquest és el text d'algú que ha cridat desesperat i s'ha esgargamellat quan Lewandowski ha fallat el hat-trick. Algú que ja havia començat a gastar la veu amb els dos primers gols d'un Lewandowski que, per fi, il·lusiona i marca en partits grans. Algú que encara patia una micona, un patiment tan català, tan de seguidor del Barça, però, al cap i a la fi, algú que ha acabat perdent la poca veu que li quedava amb el tercer i quarts gols. Dianes d'un Lamine Yamal que fins llavors no estava brillant com ens tenia acostumats, però que sempre hi és i d'un Raphinha decidit a convertir-se en una icona del barcelonisme.
Aquest és el text d'algú que se li ha escapat un somriure murri per sota el nas quan l'àrbitre ha decidit que només s'afegirien dos minuts per frenar la sagnia. Algú que volia el cinquè. Aquest és el text d'algú a qui Hansi Flick, com a molts barcelonistes, els ha retornat l'emoció i l'orgull. El nostre orgull. Algú que s'ha emocionat veient que el Barça és un equip. Un gran equip. El seu equip.
