El laberint de les esportistes que van néixer amb un cos que no sentien seu
Enmig del debat sobre un possible avantatge competitiu, les federacions dificulten la seva participació als campionats
BarcelonaQuan l'aixecadora de pesos Laurel Hubbard es va convertir en la primera dona transgènere olímpica als Jocs de Tòquio 2020, no podia imaginar-se que, en lloc d'obrir camí, el dificultaria. La participació de Hubbard no va estar exempta de polèmica i va alimentar el relat de l’avantatge competitiu de les dones trans sobre les dones cis. Les federacions internacionals d’esports van endurir les regulacions sobre els esportistes trans i als Jocs Olímpics de París no n'hi va competir cap. Sí que van participar-hi esportistes intersexuals que, com la boxejadora algeriana Imane Khelif, van ser criticades per tenir condicions genètiques particulars des que van néixer.
La diversitat de gènere està molt present en la societat. En canvi, el món de l’esport es manté fermament lligat al binarisme. “Hi ha binarisme fins i tot als escacs, quin sentit té això?”, diu sorprès Eugeni Rodríguez, director de l’Observatori contra la LGTBI-fòbia. Malgrat la quantitat d’esportistes LGTBI que hi ha, les competicions oficials continuen sent masculines o femenines, cosa que, en certa manera, pot desemparar els trans i els intersexuals a l'hora de concórrer a certàmens esportius de primer nivell. On poden competir?
Sense coherència a les regulacions
El vessant legal de la situació va agafar volada amb el cas de Hubbard. A partir d’aquell moment, el COI (Comitè Olímpic Internacional) va decidir que la federació internacional de cada esport havia d’escollir els seus criteris d’elegibilitat respecte als esportistes trans. Sense establir un criteri general. Eugeni Rodríguez ho descriu com “un acte covard”. Per als intersexuals, el COI no va posar cap limitació. Gràcies a això, Khelif, vetada per l'Associació Internacional de Boxa (IBA), va poder combatre a París, on es va penjar la medalla d'or.
La conseqüència de la nova norma del COI amb els esportistes trans va ser que la major part de les federacions van establir regulacions més estrictes. La majoria, com les d’atletisme, natació i ciclisme, obliguen a haver completat la transició abans dels 12 anys. Víctor Gutiérrez, waterpolista professional i activista LGTBI, creu que tot plegat són discriminacions flagrants. “Són regulacions no basades en criteris científics que discriminen les persones trans pel simple fet de ser-ho”, apunta en conversa amb aquest diari.
El matís entre ser trans i intersexual
Per la seva banda, Miquel Puig, responsable d’endocrinologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol, coincideix amb Gutiérrez a diferenciar els casos de les persones trans de les intersexuals. “La intersexualitat es produeix al naixement per manca de diferenciació sexual completa, mentre que la transsexualitat és una condició que la persona descobreix i decideix posteriorment”, defineix l’endocrí del centre sanitari badaloní.
Abans de Khelif va haver-hi una altra esportista intersexual que va ser notícia: Caster Semenya. L'atleta sud-africana tenia la síndrome de l’ovari poliquístic, que fa que es produeixi més testosterona de l’habitual entre les dones. A Semenya, la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) i el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) la van obligar a medicar-se per reduir els seus nivells de testosterona si volia continuar competint, amb l’argument de “buscar la paritat necessària per a tots els atletes”. Semenya s’hi va negar i va retirar-se de l’atletisme. El 2023, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va considerar que se l’havia discriminat. "Si tens capacitat de fabricar més testosterona de l'habitual però la teva diferenciació sexual no és completa, se t’ha de considerar dona", diu Puig.
Els esportistes intersexuals protesten perquè els esports estan altament condicionats per centenars d'altres circumstàncies congènites que no es tenen en compte. “Michael Phelps patia la síndrome de Marfan, que provoca un allargament inusual de les extremitats, i Usain Bolt tenia una capacitat pulmonar superior a la mitjana”, recorda Gutiérrez.
Les dones trans tenen avantatge competitiu?
"D'entrada, un home té un desenvolupament físic superior que una dona, perquè així es determina genèticament", afirma Puig. Per condicions físiques, els homes obtenen millors marques i resultats que les dones a les disciplines esportives. A partir d’aquí neix la queixa de les dones cis cap a les dones trans, que poden tenir les condicions físiques d’un home i competir amb les dones.
Tot i creure que s’ha de valorar cada cas individualment, Puig arriba a una conclusió general: "El que és rellevant és en quin moment es fa la transició. A la pubertat es produeixen els canvis físics típics de cada sexe, mediats per les hormones sexuals, la testosterona en l'home i els estrògens en les dones. Els homes fan el creixement d’alçada i l'increment de massa muscular".
Gutiérrez apunta que “si es comença la transició a una edat primerenca, no hi ha avantatge esportiu". "No té res a veure iniciar-la amb 8 anys que amb 35”, diu. Mentrestant, Puig creu que “quan una dona té una complexió més masculina, pot tenir un cert avantatge". "Això pot influir en les dones trans que hagin passat una pubertat masculina, però és extremadament difícil de determinar i regular”, opina. Similar i més contundent és Gutiérrez: "On establim quan és la pubertat?"
On han de competir?
Gutiérrez pretén compatibilitzar dues idees: “S'ha de garantir el dret de les persones trans a competir i alhora una competició justa en la qual ningú surti perjudicat”. Avui dia, esportistes transsexuals i intersexuals es queden sense poder competir a les seves disciplines perquè no compleixen amb la regulació. Mentrestant, federacions i esportistes cis celebren "mantenir la paritat i la justícia a l'esport".
"Molta gent no se sent còmoda amb el binarisme i potser és el moment de pensar en una tercera categoria per a esportistes trans", suggereix l'activista. A Eugeni Rodríguez el convenç la idea: "Seria un canvi de paradigma brutal. Es faria valdre l'esport com a eina de progrés polític i social".
Una altra via és l'esport mixt. Als Jocs de París es van disputar nou competicions mixtes, com ara relleus de natació, triatló o skate. Les competicions mixtes permetrien "que els esportistes trans competissin amb el seu gènere sentit", explica Gutiérrez. Al cap i a la fi, aquest és el desig dels esportistes trans, que encara es pregunten on poden competir.