El laportisme
Allò tan tronat de donar les culpes de tot als cèlebres ismes mereix un aggiornamento. A banda que són només legítima expressió democràtica de les diverses sensibilitats que allotja el Barça, en realitat les tendències queden reduïdes a dues. Els conservadors o neonuñistes, sempre ben protegits per poderoses forces mediàtiques, i els cruyffistes o seguidors del model d'èxit basat en la doctrina de l'holandès. Durant un llarg lustre, que es diu aviat, haurem d'acostumar-nos a una derivada d'aquest últim sector, fàcilment recognoscible com a laportisme.
Com va quedar clar a les eleccions i ratificat a la darrera assemblea, l'ensorrada econòmica i la mediocritat en la gestió dels darrers anys han provocat el típic moviment de pèndol i l'arribada a la llotja d'un president que ha estat ressuscitat electoralment gràcies a la imperícia dels seus màxims detractors. Seguint la catalana recomanació del boig conegut, a Laporta l'han convertit avui en plenipotenciari. Sol, sense els referents d'antuvi, però erigit en líder providencial i últim salvavides on aferrar-se després del naufragi. Per a sort seva, la massa social comença a percebre la magnitud del desastre perpetrat pels nefastos predecessors i les portades populistes dels diaris esportius han deixat d'exigir sopars de duro i fitxatges de gran nivell. En situació de fallida no pots aspirar a gaire.
Agradarà o no, però Laporta entén la presidència com aquella radical dita americana: "My way or the highway". En traducció lliure, el món vist des de la trinxera. O amb mi o contra mi, sense altres matisos. D'aquesta dialèctica treu força i empenta, ell és així. A les seves mans hem encomanat l'esperit culer i farà o desfarà a plena voluntat, tal com comprovem en aquests primers mesos d'ègida, sense cap precaució pel que diran, ni voluntat de satisfer majories. I per això l'han triat amb la legitimitat de les urnes, diran els defensors. Cap problema.
La missió d'aixecar un pes mort mereix reconeixement, encara que només sigui per la valentia de l'intent. Ara bé, que s'acostumin els impacients i detractors a una ègida personalista i presidencialista fins a extrems, només matisada segons rodi la pilota i dictin els marcadors. El laportisme té un llarg recorregut al davant i convé fer-se a la idea que accepta malament tot allò que no sigui extrem, i que sovint té la temptació de veure-ho tot en blanc o negre, amb mi o contra mi. Avís per a navegants culers. Així potser evitaran posar-se pedres al fetge durant el seu mandat.