Ignasi Miquel: "Em sap greu el malestar generat per haver canviat l'Espanyol pel Barça”

BarcelonaDesprés d’un curs cedit al Girona, Ignasi Miquel (Corbera de Llobregat, 1992) torna a buscar l’ascens a Primera al Leganés, rival d’aquest dijous (19 h, GOL) d’un Espanyol que aquest estiu va estar a prop d’incorporar el defensa al seu projecte. El central parla amb l’ARA del moment que viu a Butarque i del seu fugaç pas pel planter blanc-i-blau.

Com va tot per Leganés?

Molt bé, la veritat és que estic content. Vaig arribar amb la Lliga començada i vaig haver d’adaptar-me ràpid a l’equip. Però els companys m’ho van posar molt fàcil. I ara estic tenint la sort de jugar, que ho facilita tot.

¿Als 28 anys està en el moment de més maduresa futbolística de la seva carrera?

Sí, sens dubte. Ja porto un parell d’anys amb més maduresa i la sensació d’entendre millor els partits, de saber què fer en el moment que toca. Al principi hi havia coses que feia d’una manera i ara les veig amb ulls diferents.

¿El repte del Leganés és pujar aquesta temporada?

Tothom veu que, aquesta temporada, la Segona és una de les més complicades que hi ha hagut mai. S’ha fet un equip per intentar lluitar per pujar, però hem d'anar partit a partit. A Segona tot són batalles, ja s’està veient que qualsevol equip planta cara als millors. Pensar en l’ascens seria una equivocació ara. Cal pensar en el partit següent.

Torna a coincidir amb Pep Lluís Martí, que ja el va dirigir al Girona. Què ha aportat al Leganés?

Conèixer l’entrenador sempre ajuda. Som un equip ràpid a dalt, i amb espais podem tenir opcions al contraatac, i que també tenim prou qualitat per jugar com volem. Sabem com volem jugar i intentem treballar aquesta proposta perquè si no et quedes enrere. Futbolísticament aquest equip és bastant diferent del Girona del curs passat. Potser no tenim tanta qualitat al mig del camp, però a la davantera hi ha més extrems i gent ràpida de banda.

Reben l’Espanyol. ¿És una motivació especial enfrontar-se al líder?

Són els partits que agrada jugar. Jugues contra un equip que està fent les coses molt bé, que tot i que ha punxat en els últims dos partits, des del principi s’ha situat al capdamunt i si no passa res estrany no se'n mourà. Juguem davant de grans jugadors, i això et serveix per veure com estàs.

¿Veure que no és un equip infal·lible els dona més esperances?

Això són moments. Si contra el Girona no haguessin encaixat al minut 85, estaríem parlant d’una altra cosa. Crec que no canvia res. Són un equip molt sòlid, complet i vertical. Et poden marcar en qualsevol moment perquè tenen molta qualitat a dalt per fer-ho. Hem d’estar concentrats mentalment i ser competitius en tot moment.

A l’Espanyol l’està penalitzant el fet de no tancar els partits quan toca.

És difícil veure golejades a Segona. Sempre són resultats molt treballats. Sovint amb una jugada inesperada t’empaten o et remunten. És part del futbol: equips que sembla que no tenen res a fer et marquen i canvien de cop el partit. Quan portes anys jugant a Segona saps que, encara que vagis guanyant 2-0, no pots permetre cedir el 2-1 perquè el rival s’activa i et complica la vida. Aquesta competició és així, no pots desconnectar en cap moment. Tots els partits són molt llargs i difícils. Pots ser millor tècnicament i tenir jugadors més decisius, però si no competeixes al nivell del contrari, el més segur és que no guanyis.

Anem als seus orígens. Vostè va arribar a jugar a l’Espanyol.

Van ser un parell de mesos, sí. Tenia vuit anys i estava jugant al poble, a Corbera de Llobregat, quan em van trucar de l’Espanyol i em van dir que estaven interessats en mi. Vaig anar a jugar un torneig amb ells i després vaig entrenar-hi alguns dies. Em van fer una proposta i, quan estava a punt de firmar va aparèixer el Barça. Tota la família és del Barça, i quan ets petit sents les coses d’una altra manera. Per això me n’hi vaig anar. Va haver-hi cert malestar a l’Espanyol i em sap greu, perquè no vaig actuar amb mala fe en cap moment. En aquestes edats, el cor i els sentiments cap a un club tiren molt.

¿Hauria fitxat per l’Espanyol tot i el sentiment blaugrana?

Sí. Al començament ho veia una mica estrany per la rivalitat que hi havia sempre entre els dos clubs. Però tant els meus pares com el meu germà em van dir que era una oportunitat que no podia deixar escapar. Estava jugant al poble i podia anar a un equip de Primera amb molts anys d’història. Em va costar veure-ho així, però els estic agraït, ja que m’havia decidit a fer el pas per anar-hi.

L’estiu passat l'Espanyol va tornar a interessar-se per vostè. ¿Hi va haver alguna proposta en ferm?

Sí, hi va haver contactes. En aquell moment m’ho vaig plantejar. Però al final, per coses del club, que tenien molts assumptes entre mans, no va poder ser. El meu cap no estava per esperar tant, i per això vaig decidir-me finalment pel Leganés.

¿Hauria vist amb bons ulls anar a l’Espanyol?

Un ha d’estar obert a tot. En el món del futbol tot canvia ràpid i de forma radical. Estant al Getafe, he vingut cedit al Leganés, amb qui en principi tenen una rivalitat molt gran. Són coses de què t’adones quan surts de tota l’òrbita de quan ets petit i ets fanàtic per uns colors i per un club. Un ha de veure què és el millor per a la seva vida i els pròxims passos a seguir. Quan creixes, canvia la manera com veus les coses.