De Lenin a Michael Jackson
L’escenari de la final, l’Estadi Lujniki, va ser creat pensant en l’atletisme i va portar durant anys el nom del pare de la Unió Soviètica
BarcelonaEl 15 de setembre del 1993 centenars de russos van passar nits dormint sota una estàtua de Lenin. Durant més de tres nits es van esperar per ser els primers a entrar a l’estadi on es jugarà la final del Mundial i trobar lloc al davant de tot per al primer concert a Rússia de Michael Jackson. Els temps estaven canviant i aquell estadi, que llavors s’anomenava encara Estadi Lenin, va anar veient les actuacions dels grans ídols de la música occidental, com Bon Jovi, Scorpions, Ozzy Osbourne, Skid Row i els Rolling Stones.
El 1993 l’Ajuntament de Moscou, propietari de l’estadi, va canviar el nom d’un recinte que ha vist moltes transformacions des que va ser inaugurat el 1956. El 1993 va deixar de ser l’Estadi Lenin per passar a ser el Lujniki -que en rus vol dir meandres -, ja que s’aixeca, precisament, en un meandre del riu Moskva, al sud de la ciutat. Però amb el canvi de nom no va arribar un rentat de cara, i fins poc abans del Mundial l’estadi no havia canviat gaire des dels anys 80. I tot això amb la imponent estàtua de Lenin a la porta principal, que rep encara avui els visitants en un estadi que, en part, explica la història de la Unió Soviètica.
L’estadi va ser inaugurat el 1956 per Nikita Khrusxov, tot i que les ordres per aixecar-lo s’havien donat en els últims mesos de vida de Stalin. Segurament, el georgià no va arribar mai a saber que es construiria aquest gran estadi, ja que en els últims mesos de vida no podia prendre decisions. Però aquesta ordre seva va canviar el rumb de l’esport soviètic. Quan el 1917 va triomfar la revolució bolxevic, que va sobreviure a la guerra civil, l’esport, segons Lenin, servia per mantenir en forma la població. Inicialment no hi havia voluntat de crear lligues de futbol, ni cap sistema semblant al dels “enemics” occidentals. Però sí que es van crear associacions esportives vinculades a organismes estatals. Així, cada ciutat tenia un club esportiu Dinamo per als treballadors i familiars del KGB, mentre que els clubs esportius CSKA eren per als militars, els Lokomotiv per als treballadors del ferrocarril i els Krília Soviétov per als treballadors de les fàbriques d’avions, per exemple. Els clubs tenien seus, amb gimnasos i piscines, per als socis, però també van crear seccions de futbol o hoquei sobre gel, que de seguida van competir entre elles per ser les millors, i es va crear una espècie de professionalització esportiva. Els generals, per exemple, podien fitxar un bon jugador demanant que s’allistés a l’exèrcit, on el cuidaven amb un bon destí i ascensos per garantir que jugués bé. I els caps del KGB els oferien formar part del seu equip, el Dinamo, a canvi de bons sous.
Però l’URSS no tenia interès a competir en l’àmbit esportiu, ja que considerava que el Mundial de futbol o els Jocs Olímpics eren característics d’un sistema capitalista. Per tant, organitzaven els seus propis jocs, les Espartaquiades. Però, després de la Segona Guerra Mundial, Stalin va ordenar debutar en uns Jocs Olímpics per reforçar la posició forta de l’URSS. I el 1952, a Hèlsinki, l’URSS va sorprendre quan va guanyar 71 medalles. Amb l’atletisme com a esport punter, es va decidir crear un nou estadi per continuar creixent, i així va néixer el Lujniki. Però amb el pas dels anys el futbol va anar ocupant l’estadi, que va ser la seu dels Jocs Olímpics del 1980. El 1963 més de 100.000 persones van veure com l’URSS derrotava Itàlia per 2-0 en el partit amb més públic en un estadi que també ha vist partits d’hoquei sobre gel, Mundials de patinatge i un discurs de més de quatre hores de Fidel Castro. El concert de Madonna, en canvi, va durar menys. Però la gent en va sortir més contenta.