Si Leo Messi fos manxec

Arrenca un nou Mundial, torna aquell pessigolleig. Un any més anem acèrrimament amb l'Argentina. Però no estàvem acostumats a mirar de reüll i amb un lleu enrojolament adolescent certa selecció de samarreta vermella i pantaló blau. 

Repassant la nostra història amb la selecció espanyola, no costa trobar els motius de la trencadissa. En l’era de la televisió en color, des de l’any 1980, la selecció espanyola ha jugat a Catalunya tot just vuit partits. Vuit en 42 anys. Pel camí ha arribat a estar 18 anys sense trepitjar catalana terra. L’anomalia és completa si es té en compte que la millor selecció de la història (la que es va allargar des del 2008 fins al 2012) semblava veritablement el Barça B, per estil i jugadors.  

Les causes d’aquest divorci són conegudes per tothom: les aspiracions polítiques de bona part de la societat catalana convertien cada visita en un niu de polèmiques extraesportives que la Federació Espanyola de Futbol i els polítics de cada moment han volgut anar evitant. Els fallits esforços per tenir seleccions catalanes oficials, amb el boicot actiu de les autoritats espanyoles, no hi ha ajudat. I així vam arribar al 2010, on un equip campió amb Puyol, Piqué, Capdevila, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa, Cesc i Valdés va deixar indiferent una enorme proporció d’aficionats catalans. Per a la història queda la dada: mai cap selecció havia guanyat el Mundial amb tants jugadors d’un sol equip a l’onze, i tots els gols i totes les assistències de l’equip de Del Bosque a Sud-àfrica els van fer jugadors del Barça.

Als catalans ens ha costat aquesta selecció també per raons estètiques. L’adveniment de Guardiola i les còpies de Luis Aragonés i Del Bosque no tapen que, durant dècades, veure Espanya ha estat una tortura. Pels dobles pivots, per la cosa castrense i franquista de La Furia, per personatges com Camacho i pel grotesc estil d’un cert periodisme esportiu castís. 

I així va anar que ara fa 15 anys Messi va arribar al nostre món i ens vam acostumar a patir amb les pitjors seleccions argentines que ha donat la història. En aquest temps hem vist l’opinió pública del país sud-americà qüestionar el millor de sempre, hem maleït les derrotes a les finals, se’ns va trencar el cor amb el seu adeu a la selecció i vam vibrar amb el títol a la Copa Amèrica. I ara s’obre davant nostre l’abisme de veure Messi, per últim cop, en un Mundial. 

Però el nostre cor hi ha trobat un espai Luis Enrique. Sembla haver-se transfigurat en Guifré el Pilós, en Jaume I, i costa molt no veure rere cada decisió seva un esforç de molestar el nacionalcatolicisme espanyol. Luis Enrique, un senyor entrenador, s’ha convertit també en formidable trol de l’entorn social i mediàtic de l’omnipotent Reial Madrid de Florentino Pérez. Amb Luis Enrique, Ansu, Eric, Pedri, Gavi, Busquets i Ferran costa no simpatitzar amb aquest equip.

Quin Mundial tan diferent ens espera, flirtejant amb el vermell. Sort n’hi ha, pel bé de la nostra identitat col·lectiva, que Messi nasqués a Rosario i no a Ciudad Real.