L’estat espanyol no es cansa. Ens cansarem nosaltres? L'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas
Comencem pels bàsics: la prohibició d’estelades a la final de Copa és un atropellament de drets, és un intent d’humiliació i és una provocació.
Si fos la primera vegada diríem que s’ha de ser curt per prohibir un símbol, perquè no hi ha símbol més sexi que el símbol a favor de la llibertat que es prohibeix.
Però no és la primera vegada que passen coses com aquestes o pitjors –penso en la sentència de l’Estatut, penso en el processament a Mas pel 9-N... En fi, hi ha tants exemples en què pensar–. No és la primera vegada i no hi ha al darrere un polític indocumentat que no n’hagi calculat les conseqüències. Al contrari. Està perfectament calculat que pot provocar incidents (menors, manejables), incidents que serien ideals per encolomar-los globalment a l’independentisme, que continua mantenint unes impecables credencials cíviques.
Mirin, el món és ple de problemes més greus, i fins i tot, com a catalans, el problema més greu que tenim no és aquest.
Però és una decisió-exemple de com l’Estat tracta Catalunya. Com la metròpoli tracta la colònia. Amb Catalunya s’hi val tot. Encara més, té premi el que s’atreveixi a anar més lluny. És la continuació de l’anticatalanisme de sempre per altres vies. Som una profunda molèstia per a l’afirmació nacional espanyola. No hi ha cap voluntat d’integrar des del respecte. Només s’admet l’assimilació. Tot el que no sigui que els catalans acotem el cap com una província, no serveix.
En aquest sentit, la relació estat espanyol - Catalunya està absolutament trencada.
En aquests sentit, als seguidors del Barça que aniran a Madrid, calma, cap fred, bon humor, dignitat i victòria.
En aquest sentit, a tots aquells que diuen que estan cansats, que no veuen per on continuarà el procés, que voldrien que això s’acabés ja, que sàpiguen que l’estat espanyol sí que no s’ha cansat.
Que pensin si és temps de dir que pleguen. Que pensin si és temps de dir que el dia 26 de juny no van a votar.
Els de Convergència, d’Esquerra, de la CUP... que pensin quins interessos prioritzen quan prenen decisions.
