Agonia blaugrana a la Lliga de Campions (3-3)

BarcelonaHavia de ser una d’aquelles nits europees per recordar i va acabar amb el Barça sentint repicar les campanades a mort a la Champions (3-3). Maleïda competició, tan desitjada i tan cruel amb el Barça, últimament. El somni de la Lliga de Campions continua viu, però amb un escenari massa complicat, ja que l’Inter en farà prou derrotant el Viktoria Plzen per classificar-se. Castigat per una defensa que va esquerdar-se pel mig, si el Barça continua amb un fil de vida és gràcies a Lewandowski, que no va rendir-se en cap moment, amb dos gols salvadors. I Ter Stegen, que va inventar-se dues aturades al final quan l’Inter semblava que encara podria fer més gran la ferida. Va ser, però, una nit per oblidar, que gairebé serveix com a epitafi de la llarga i triomfant carrera d’un Piqué fora de forma. L’equip, massa nerviós, no va saber convertir les idees que tenia en fets. Sort del polonès. Gràcies a ell cal posar ciris i espelmes als txecs.

Més enllà de les tàctiques, les bases de dades i les fletxes per explicar el joc, el futbol continua jugant-se amb el cor. El juguen persones. Les nits grans, l’estadi es transforma en un ésser viu, que batega, gaudint i patint. I sobre la gespa, els futbolistes s’enfronten als seus fantasmes. Costa no posar-se nerviós en dies com aquests, però cal fer-ho. L’Inter, de fet, no va fer-ho. Va rebre un gol, un cop dur i sec a la panxa. Però va aixecar-se, va saber patir i en 15 minuts tràgics després del descans va enviar al racó de pensar un Barça que encara ha d’aprendre moltes coses. Conscient que era un d’aquells dies en què fallar estava prohibit, el Barça va jugar amb el cor, però va cometre moltes errades. No aconseguia transformar en fets un pla ben treballat. Xavi, de fet, havia demostrat ser un alumne aplicat. Va aprendre de les errades del partit de Milà, prenent decisions que van ajudar els seus homes a la primera part. Raphinha va rebre en herència la banda dreta, connectant amb un Sergi Roberto renascut. El cas del reusenc és especialment bonic. No fa tant semblava condemnat a fer les maletes per marxar lluny i, de sobte, es trobava jugant de nou un duel europeu de primer nivell. A més, Xavi va saber potenciar les seves virtuts. Sergi Roberto sempre havia estat un jugador del mig del camp, fins que va acabar de lateral. El tècnic vallesà, però, li va donar els passadissos interiors que generava Raphinha. I així va arribar el gol que semblava convertir l’estadi en una festa.

El gol el van cuinar Sergi Roberto i Raphinha, però el va fer Dembélé, creuant tota l’àrea. Amagat a l’esquerra, el francès és un home d’extrems. A Milà va tocar més de 100 pilotes i no va aconseguir fer res de res. Al Camp Nou, gairebé no va tocar la pilota, però una de les poques que va tenir va acabar al fons de la porteria d’un Onana que es feia un fart de perdre temps, sempre que podia. L’Inter no és agradable de veure, però sincer ho és. Va venir a defensar-se i fer mal a la contra. I prou perill van portar, amb els seus atacs, especialment amb un cop de cap de Dzeko que per pocs centímetres no va deixar mut el Camp Nou. El davanter bosnià, però, se les va veure amb un Eric Garcia que va saber com posar el cos per plantar-li cara. Però al central de Martorell, com tot el Barça, el destí li tenia reservada una broma de mal gust, quan no va poder aturar Lautaro en el segon gol italià.

El Barça era un funambulista obligat a fer saltirons, sense xarxa de seguretat. A la llotja, la directiva no volia ni pensar que passaria en cas de perdre. Pagar les factures i els rebuts sense tenir tants ingressos. L’encanteri creat a cops de palanca s’hauria esvaït. El Barça cau en una realitat crua on, amb raó, pot queixar-se d’aquella maleïda aturada de seleccions en què tot va començar a canviar. Abans, l’equip de Xavi era bell, golejador, ambiciós. Però en una setmana va perdre un munt de defenses titulars i es va convertir en una olla de grills. De fet, qui més va patir-ho va ser un Piqué que va descobrir-se lent, perdut, insegur. A la jugada del gol de l’empat italià, va deixar passar la pilota pensant que a darrere no hi havia ningú. Però el menut Nicolò Barella, que se les va tenir tot el partit amb Gavi en un duel entre jugadors amb cara de nen entremaliat, va esmunyir-se dins de l’àrea per batre Ter Stegen. Cinc minuts després era Lautaro qui convertia Eric en una estàtua de sal, per fer el segon gol en una jugada on Busquets, superat, havia perdut la pilota de nou.

I sort de Lewandowski

Xavi va cridar a files Ansu i De Jong, per intentar recuperar la iniciativa. Amb tantes baixes i amb el llast de la derrota a Milà fent mal, l’equip va caure en la desesperació, topant un cop i un altre amb la defensa d’un Inter programat per jugar així. L’equip italià és una pedra a la sabata, un nus de corbata que estreny massa. Et va minant la moral, et va fent mal, et treu de polleguera. Els minuts anaven passant i els dimonis es cruspien la moral d’un equip que en aquest curt periple europeu ha topat amb un sorteig amb mala bava, amb decisions del VAR difícils d’entendre i amb un munt de lesions que han convertit la defensa en el taló d’Aquil·les d’un equip que tenia la sort de jugar amb Lewandowski, perseguit per un Skriniar que el va estovar de valent. Primer, va marcar amb fortuna el 2-2 en un xut desviat per un central, però l’Inter va colpejar de nou amb un gol de Gosens a la contra que semblava definitiu en el minut 86. No per a Lewandowski, que de cap va evitar el funeral amb un golàs en els últims minuts que deixava penjant d’un fil el futur d’un equip que continua viu, però molt tocat. Europa segueix tortuant el Barça. Tant als despatxos, com a la gespa.