El llançador de javelina que veu el món a través d'una ampolla de coca-cola

BarcelonaHéctor Cabrera viu amb la sensació constant de veure-hi a través d'una ampolla de coca-cola. Són només formes, siluetes, colors i elements difuminats. És la síndrome de Stargardt, una malaltia visual degenerativa, de moment sense cura, amb la qual s'acaba perdent completament la visió. Cabrera no distingeix els trets de les persones quan va pel carrer, només són cares borroses. Tampoc veu amb claredat la carta d'un restaurant si no hi ha un codi QR que li permeti ampliar el text al mòbil, ni diferencia els horaris dels transports. “Em pregunten si no veig la pantalla. I dic no, no la veig”, explica. Però això no li ha impedit ser esportista paralímpic i, amb 29 anys, haver assolit el bronze als Jocs de Tòquio 2021, la plata al Campionat del Món de Dubai 2019 o l'or a l'Europeu a Swansea el 2014 en llançament de javelina.    

Cabrera era el típic nen amb ulleres que anava a classe i jugava amb els seus amics. Feia senderisme, natació i ciclisme. Sempre ha estat un gran aficionat a l'esport. Als 5 anys jugava a futbol a la seva vila natal, Oliva, a la comarca valenciana de la Safor, i el seu problema no venia precisament pels problemes de vista, sinó perquè no acabava d'entendre la seva funció dins de l'equip. “Quan era porter i arribava el rival, s'apartava i el deixava marcar perquè deia que si ja havia derrotat tot l'equip no era just que ell aturés la pilota”, recorda Vicent Gosp, el seu amic de la infància. Quan tenia 9 anys tot va canviar. L'Héctor s'acostava molt a la televisió, no la veia bé des del sofà i la seva mare se'n va adonar. Alguna cosa no quadrava. Per això la dona va decidir portar el seu fill primer a Alacant i després a Barcelona i a Madrid perquè l'exploressin especialistes en oftalmologia. Després de mesos i mesos a la recerca d'un diagnòstic fiable, l'Héctor va topar de cara amb la síndrome de Stargardt. 

Si a un nen d'onze anys li diuen que viatjarà un parell de dies a diferents ciutats, creu que és divertit perquè farà campana a l’escola. En el cas de Cabrera, però, la dinàmica va esdevenir una constant d'injeccions, cables al cap, estades a residències i visites a tota mena de metges. De sobte, després de l'odissea de decepcions mèdiques, als EUA es va desenvolupar un tractament experimental per curar aquesta discapacitat. Tanmateix, l’Héctor va decidir que no volia anar-se’n. “Jo volia anar a classe, i és estrany que un nen digui això. Tenia una vida totalment normal, tot i que fos des d'un altre punt de vista, no volia ser una rata de laboratori. Avui dia encara no hi ha cura, hauria passat 18 anys sent el conillet d'índies per res”, assegura a l’ARA. 

En aquell punt, i mentre la vista se li anava apagant, va tornar a començar i va descobrir l'atletisme gràcies al Campus de València de l'ONCE i al seu entrenador, Julio Santo Domingo, que el va descobrir en un campament d’esports que organitzava l'associació i va convèncer la seva família perquè anés a València a entrenar. “Tenia unes capacitats molt interessants, era molt valuós”, diu el tècnic.

Llançaments, carreres i punteria. Explica la llegenda que a l'Antiga Grècia l'home demostrava la seva vàlua i talent mesurant-se amb altres a través d'aquestes disciplines esportives. Qui sap si per això o pels còmics i pel·lícules d’Astèrix i Obèlix, Cabrera va descobrir la disciplina de javelina i se'n va enamorar. “Va començar atletisme; li vaig deixar unes pilotes perquè entrenés a casa. Després va presentar-se a un campionat de javelina, i si tothom llançava a 30 o 40 metres, ell arribava a més de 50. Des de llavors vaig saber que l'Héctor tenia el braç fet per a la javelina”, relata Santo Domingo.

La javelina es convertia en un element més del seu cos, i a l'Hèctor li sorgien les mateixes manies que pot tenir Leo Messi amb les sabatilles: “És una extensió del meu braç, sé quina mena d'arrugues té, em defineix. Passo entre tres i quatre hores entrenant, i d'una a dues més amb la javelina. Quan anant a un campionat me la van perdre a l'avió, no sabia on posar-me”.

Els entrenaments, els viatges i les competicions li van fer tornar a sentir l'adrenalina de l'esport. Passava moltes hores a les pistes i els circuits, però això no li va impedir acabar el batxillerat i matricular-se a la universitat per fer ciències de l'activitat física. Hi havia taules prou grans per a exàmens impresos a DIN-A3 i Arial a cos 20. Sense adonar-se'n, l'Hèctor encarnava la màxima que tenir una discapacitat no esborra l'oportunitat de tenir una vida normal. “Sempre m'agrada fer broma que, a part de ser guapo i sexi, tinc una discapacitat, tinc alguna cosa més que tots vosaltres, l'única cosa que em limita és conduir, però em vaig buscar una nòvia amb cotxe”, afirma entre rialles.

Amb 21 anys, la vida li va fer un gir de 180 graus, fins al punt d'iniciar-se en l'esport d'elit. Swansea, Roseto, Dubai... L'Héctor es convertia en un dels esportistes paralímpics emergents més joves. Però el seu no va ser un camí de roses, també hi va haver obstacles, com per exemple les lesions: una hèrnia discal i una altra d'inguinal, i la més dura de totes, el trencament del lligament creuat del genoll el 2020, en un certamen a Pamplona. Una competició que havia de suposar la revalidació de la classificació per a Tòquio 2021 acaba provocant una amarga operació quirúrgica i que el jove atleta estigués més de set mesos fora de les pistes. “Vols llançar, però el peu no et respon i això frustra. El cos vol fer força, però el cap el frena”, explica, impotent.

La pandèmia també va agreujar el seu estat físic i anímic, fins al punt de voler renunciar als Jocs de Tòquio. Quan ets al fons, és difícil tornar a pujar. La seva família, com sempre, va anar a la ciutat nipona per animar-lo a arriscar-se, i el risc va traduir-se en el seu ressorgiment: bronze. “L'Héctor sempre volia guanyar, així demostrava que si ell podia, tothom podia”, explica el seu amic Vicent.

Ara, el Campionat del Món a París l'espera aquest mes de juliol per trencar aquest parèntesi etern des que es va operar per segon cop després dels Jocs de Tòquio. El seu objectiu al Mundial és assegurar-se una plaça per als Jocs de París 2024 i continuar sent el paradigma del que és extraordinari.