Lleida vol tocar el cel amb l'estic per segon any consecutiu

BarcelonaL’agost del 2010, el Lleida Llista d’hoquei patins tocava fons. Acabaven de perdre la seva plaça a l’OK Lliga i l’equip es quedava amb tan sols dos jugadors a pocs dies de començar la pretemporada. Projectes esportius i econòmics més potents havien seduït la resta de la plantilla i la viabilitat de l’equip passava per aconseguir recompondre'l en un temps rècord. I això és el que van fer l’Andreu Tomàs, actual capità de l’equip, i el seu germà bessó Lluís, el porter, els únics supervivents d’aquella desbandada general. Es van reunir amb el president i l’entrenador per reclutar un grup d’amics i coneguts i intentar, com a mínim, salvar la categoria. Des de les profunditats, van aconseguir aixecar un club que l’any passat va tocar el cel amb l’estic guanyant als penals, contra el Barcelos portuguès (2-2), el primer títol europeu per a un equip lleidatà. Un títol que estan disposats a revalidar aquest mateix cap de setmana.

Estan vivint els millors moments del club, però aquella temporada van patir l’inexplicable per tirar endavant el club que estimaven, que els havia acollit amb 16 anys i que els havia permès debutar a la màxima categoria estatal de l’hoquei patins. “Va ser una temporada molt dura”, recorda l’Andreu. Però la passió que hi van posar va servir per recuperar, aquell mateix curs, el lloc perdut a l’OK Lliga, de la qual no s’han mogut. Un cop més, el cor s’imposava a les nefastes gestions econòmiques que porten molts clubs a situacions catastròfiques. “Els equips que funcionen són els que es fan a partir de jugadors de la casa i no a través de diners”, reivindica l'Andreu, que, a més, va ser protagonista aquella mateixa temporada aconseguint un rècord que segueix vigent avui. Va transformar un total de 56 gols, i es va convertir en el màxim golejador històric en un sol curs en aquesta segona categoria estatal. Aquest bon paper va cridar l’atenció del Quévert francès, que el va allistar al seu equip, on es va estar dos anys, i va aconseguir guanyar una Lliga la primera temporada, de la qual va ser el màxim golejador, i un subcampionat i una Copa de França la segona. Però l’amor pel Lleida i la seva gent el van fer tornar al club de la seva vida després d’aquestes dues temporades, com havia passat anteriorment quan havia provat sort al San Antonio de Pamplona.

Primer títol europeu del Lleida

I ha sigut en aquesta última etapa quan ha aconseguit passar a la història. L’any passat, l’Andreu va ser l’encarregat d’aixecar la Copa CERS, un títol que significava la primera corona europea de la història del club i que, a més, aconseguien a casa. “Vaig tenir una infinitat de sensacions indescriptibles. Va ser un orgull ser l’elegit perquè per a mi ser el capità d’un grup d’amics i tenir l'oportunitat d’aixecar una copa, la primera de la història d’un club, i que a sobre és el meu club, el de casa meva, és un orgull”, explicava emocionat recordant l’efemèride. “Va ser la culminació d’un esforç brutal de tota una vida dedicada a aquest esport, ja no només meu sinó de la meva família, especialment del meu pare, i de tota la gent que ens envolta”.

Aquest cap de setmana, i per segon any consecutiu, la ciutat de Lleida acull la 'final four' de l’antiga Copa CERS, ara WS Europe Cup, i el Lleida Llista Blava hi tornarà a ser present. Tindran l'oportunitat, doncs, de revalidar un títol que, passi el que passi, formarà part del relat històric del club. “L’encarem amb moltíssima il·lusió i intentant ser conscients que, tot i que ens és molt recent, l’experiència de l’any passat és un fet històric que probablement no es repetirà fins d’aquí molt de temps. Si ho valorem d’aquesta manera i li donem la importància històrica que té, la motivació ve sola”, explica. El primer obstacle serà un altre equip català, el Voltregà (20.45 h, Esport3), i té clar que l’error més greu que podrien cometre seria pensar que com que ja ho van aconseguir l’any passat ja tenen els deures fets: “No som un equip com el Barça, que és a cada 'final four', aquesta és la nostra realitat. Costa molt arribar-hi, i ja que tornem a ser aquí ho hem d’intentar aprofitar. El nostre objectiu ara mateix no és cap altre que guanyar”.

I ho volen fer amb l’empenta que l'Andreu creu que dona el fet de jugar a casa, en una pista que coneixen a la perfecció i envoltats de la seva gent: “Aixeques els ulls de la pilota i tot és familiar. Això ajuda molt”, reconeix, convençut de les seves possibilitats. “No diria que som els favorits, però sí que diria que no canvio la nostra situació per la de cap dels altres tres equips”.

Un títol que canvia la història

L’Andreu, una de les veus més autoritzades per valorar l’evolució del club, ha notat un canvi important des que ell mateix va aixecar el ceptre europeu la temporada passada. “Sobretot ens ha canviat per la perspectiva que tenen del Lleida els altres equips. Des de principi de temporada hem sigut un equip molt més respectat –explica–. Quan visitem qualsevol pista ja no hi va un equip més, hi va el Lleida. I això, per a un club com el nostre, és un pas endavant molt important”. Per a la ciutat de Lleida també ha sigut un reforç d’autoestima. Un impuls anímic per a una terra que, al seu parer, sovint passa massa desapercebuda. “Aquesta nova 'final four' ens serveix per demostrar que Lleida té la capacitat d’organitzar esdeveniments d’aquest tipus i de fer-ho molt bé”. Un segon títol seria allargar un somni del qual esperen no despertar-se.