La llibertat d’expressió de Kounde i Masip
L’any 1968, a Mèxic, els atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos van immortalitzar una de les imatges més icòniques de la història dels Jocs Olímpics. Aixecant el puny amb un guant negre cadascú, els dos corredors van mostrar el seu suport al moviment Black Power, reivindicant els drets civils de la població negra dels Estats Units. Al seu costat, l’australià Peter Norman, plata a Mèxic, semblava que assumís l’habitual rol d’equidistant. Però Norman, en realitat, va donar suport a Smith i Carlos: duia la insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans. I quan va arribar al seu país va denunciar la política discriminatòria amb els aborígens. Aquí va signar el seu final. Malgrat obtenir marques suficients per estar a Múnic l’any 1972, no va formar part de l’equip nacional. Norman va morir en l’ostracisme absolut: tenir principis té un preu.
Sempre he defensat que els esportistes de renom s’han de mullar davant dels grans temes. Com a referents de masses, amb capacitat de fer arribar missatges a milions de persones que els idolatren, especialment els més joves, tenen una responsabilitat social important. Separar esport i política és una quimera perquè tot és política, entenent-la en la seva dimensió més àmplia. A França n’hem vist un clar exemple. Mbappé, Kounde, Dembélé… s’han anat posicionant sobre el futur del seu país i han contribuït a rebaixar les pretensions de l’extrema dreta. Mai podrem saber l’impacte real d’aquests missatges sobre el votant francès, però, almenys, ells van decidir fugir de la bombolla impenetrable en què viuen molts esportistes, aliens als problemes de la resta de mortals.
Una bombolla silenciosa que fomenta el negoci de l’esport. Els missatges polítics, amb càrrega simbòlica, es prohibeixen des de les mateixes institucions. El COI, la Lliga, la UEFA… persegueixen aquells que es rebel·len. Es busca un ramat obedient. The show must go on. S’aboca els esportistes a perpetuar el silenci i evitar maldecaps amb les marques. Defugir la responsabilitat social. I l’esport mai hauria de ser això. Mai ho ha estat perquè sempre ha estat motor de canvi social.
Ara bé, quan reclamem que els esportistes facin ús de la seva llibertat d’expressió, obrim una gran capsa de Pandora de conseqüències impredictibles. No són éssers immaculats. Poden dir allò que no ens agrada. Poden ser propagadors dels postulats de Vox, defensors acèrrims de Bolsonaro o atiadors de xenofòbia. De la mateixa manera que llegim Kounde pot aparèixer Enric Masip –ara exesportista i assessor de Laporta–, i és responsabilitat nostra col·locar a cadascú allà on es mereix.
