Ludwig Guttmann, el metge que va fugir dels nazis i va fundar els Jocs Paralímpics

BarcelonaAmb 17 anys, Ludwig Guttmann passava els estius en un hospital fent de voluntari. Els seus pares estaven ben orgullosos d'aquell noi que entraria aviat a la universitat per estudiar medicina. Seria el primer a fer-ho de la família, ja que els Guttmann eren gent modesta. El pare del Ludwig destil·lava licors de manera artesanal i la mare era mestressa de casa. A més, eren jueus. I durant molts anys als jueus se'ls havia tancat la porta als estudis superiors, a l'Imperi Alemany. Però a inicis del segle XX tot semblava canviar i l'havien acceptat a la Universitat de Breslau.

Els Guttmann vivien a Königshütte, una ciutat llavors alemanya de la regió de Silèsia que ara s'anomena Chorzów, ja que actualment forma part de Polònia. Una regió on es barrejaven idiomes, com l'alemany, el polonès, el silesià i l'ídix. Una ciutat minera, amb l'aire ple del carbó que milers d'homes treien de sota terra deixant-s'hi els pulmons. I va ser un d'aquests miners qui va canviar la vida del Ludwig l'estiu del 1917 a l'hospital on feia de voluntari. El miner havia patit un greu accident a la columna vertebral. Quan ell el cuidava, un doctor li va dir: "Facis el que facis, en tres setmanes serà mort". Dit i fet. Va morir de sèpsia. I el rostre del jove miner ja no va marxar mai més del cap del Ludwig, que seria cridat a files poques setmanes després i acabaria la Primera Guerra Mundial al front. Al final del conflicte, però, va poder entrar a les Universitats de Breslau i Friburg, on va passar a formar part d'una associació d'estudiants jueus que es defensava dels atacs antisemites practicant esports, com la boxa. La seva consigna era que si eren atacats, tenien dret a respondre. Ull per ull, a diferència dels seus avis, que solien abaixar el cap quan els menystenien. Ells no, eren joves moderns que entenien l'esport com una eina per canviar la societat. Guttmann seria deixeble del neuròleg Otfrid Foerster i focalitzaria la seva carrera en pacients que no podien caminar. Els seus estudis es va centrar en els veterans de guerra que no havien patit ferides a les cames però no podien fer-les servir. Guttmann va entendre la complexitat del sistema nerviós, de la columna vertebral. En un hospital d'Hamburg on va fer pràctiques un any, tenia més de 300 joves que havien tornat de la guerra amb problemes de mobilitat. Cada un, una història. Cada un, un diagnòstic diferent. I molts van poder sortir caminant millor gràcies al doctor Guttmann.

Quan Hitler va pujar al poder, Guttmann ja era el millor especialista d’Alemanya en problemes d'esquena i mobilitat. De retorn a la seva Silèsia natal, s'havia convertit en un gran expert en la matèria. Però com que era jueu va ser apartat del seu càrrec en un hospital de Breslau. Només tenia permís per treballar en un hospital jueu on tenia ordres de no tractar pacients que no fossin jueus. El 1938, de fet, es va jugar la pell durant la Nit dels Vidres Trencats, quan va obrir les portes de l’hospital als jueus que fugien de les SS. Aquell mateix any, quan van començar a deportar jueus locals als camps d'extermini, les SS li van exigir que expliqués les raons per les quals era a l'hospital cada pacient. Va poder justificar-los gairebé tots, en molts casos exagerant. Només tres van marxar camí de la mort. Guttmann no els oblidaria mai. I va entendre que havia arribat el moment de fugir.

I l’oportunitat va arribar d'una manera inesperada. El 1939 António de Oliveira Salazar, el dictador portuguès, va posar-se en contacte amb l’ambaixada alemanya de Lisboa per demanar ajuda: un dels seus amics tenia greus problemes a l’esquena. Hitler es va comprometre a enviar-li el millor expert que tenia. I aquest era Ludwig Guttmann. Al saber que l'enviarien a Portugal, va posar-se en contacte amb la CARA, una associació creada al Regne Unit que tenia com a objectiu ajudar intel·lectuals i acadèmics perseguits. Durant l’escala a Londres va escapar-se amb la dona i els dos fills.

El naixement dels Jocs

El 1943 el govern britànic li va demanar formar part d’un nou centre especialitzat en lesions a la columna vertebral a l’Hospital Stoke Mandeville de Buckingham. En pocs mesos, ja era el director d’un centre revolucionari, ja que apostava pels esports com a eina per ajudar els pacients a recuperar-se, millorar i poder preparar-se per tenir feina i no quedar arraconats. “Abans de Guttmann, les persones sense mobilitat quedaven arraconades perquè es considerava que ja no podien fer res. Guttmann va entendre que la vida seguia”, va recordar un dels seus deixebles, el català Miquel Sarrias Domingo. Guttmann explicaria que el que li va costar més va ser convèncer les autoritats per invertir en el seu centre, ja que existia la idea que "no valia la pena" intentar recuperar aquells pacients. Quedaven apartats de la societat. "La nostra tasca és fer que tinguin un lloc a la societat, que no quedin fora. Que facin vida normal a nivell social", explicaria. Mig en broma, arribaria a dir: "Els pacients treballen per millorar, però la seva tasca més complicada és animar els visitants que els venen a veure. Els pacients tenen més coratge que ells".

Acabada la guerra, Guttmann ja tenia passaport britànic. I va impulsar el 1948 una competició per als seus pacients inspirada en els Jocs Olímpics d’aquell any a Londres. En total, 16 veterans de guerra, 14 homes i dues dones, tots en cadira de rodes, van participar en un concurs de tir amb arc a l’Hospital Stoke Mandeville. Va ser la llavor dels Jocs Paralímpics. “La idea és que siguin uns Jocs internacionals, amb més esports i nacions”, va defensar Guttmann ja aquell 1948. El 1952 l’hospital va ser la seu d’una segona edició d’aquests Jocs, la primera amb esportistes d’un altre país: Holanda i Israel. Tots seguien sent veterans de guerra i tots anaven en cadira de rodes.

Perquè nasquessin els Jocs Paralímpics van caldre reunions amb el Comitè Olímpic Internacional. Els primers van ser els de Roma el 1960, amb 400 atletes de 23 estats. Però va caldre esperar fins al 1976 per veure els Jocs oberts a atletes amb problemes de visió o amputacions. Guttmann va poder veure com els Jocs anaven creixent i consolidant un model en què l’esport servia per canviar la vida dels pacients. Una filosofia que inspira centres arreu del món, com l’Institut Guttmann de Badalona, batejat en honor d’aquest metge jueu per Guillermo González Gilbey, un metge de Barcelona que el 1958 va patir un accident de trànsit que el va deixar tetraplègic i que va ser tractat per Guttmann, l’home que va salvar la vida deixant plantats dirigents feixistes i que va obrir portes a milers de persones.