M’aclame a tu, Sergi

Diumenge ho tenia clar: només amb un canvi d’entrenador teníem possibilitats de salvar-nos de l’infern. La fórmula Diego Martínez s’havia esgotat. Fins diumenge –i amb l’excepció del partit de l’Almeria i en part el de la Reial– gairebé no havíem guanyat partits però sempre els havíem competit. Això, un dia, ha de canviar, pensàvem tots. Amb els reforços d’hivern i una mica de sort, aquest esperit competitiu donarà resultats. El canvi s’ha produït, però en el sentit contrari: no hem començat a guanyar, hem deixat de competir. I això sí que no. Crèdit acabat. Game over.

Els dies han passat i hem pogut reposar les idees. Com és habitual en l’era Chen, no s’ha pres cap decisió ràpida perquè les consultes i les reflexions han de fer milers i milers de quilòmetres d’anada i tornada. Tampoc no hi ha cap dirigent amb prou autoritat moral i real per donar un cop de puny a la taula. Per tant, segurament el motiu pel qual Diego Martínez segueix sent l’entrenador és més una absència de decisió que no pas una decisió. Però siguem ingenus i creguem el contrari: algú (no vull pensar qui perquè si el trobo canviaré d’opinió) ha fet una anàlisi acurada de la situació i ha decidit la seva continuïtat. Quin senyal tinc per saber que ha estat una bona decisió? Només un: Sergi Darder, oh, capità, el meu capità. Ell ha parlat i ens ha dit que el vestidor està a mort amb l’entrenador i que els jugadors estan preocupats perquè s’hi juga el club. Me’l crec. No només això: ha donat claus futbolístiques per canviar la dinàmica. Cal deixar d’encaixar gols i per això és necessari jugar més junts i més compromesos amb el col·lectiu (jo no he pogut evitar pensar en Denis Suárez). Fer les coses més fàcils, no voler fer de tot, sacrificar-se, fer-se forts a casa. M’aclame a tu, Sergi, ets el nostre líder, el nostre únic portaveu. La clau que obre tots els panys, la llum il·limitada.

L’esperança de l’Espanyol ja és que els seus rivals ho facin encara pitjor