Ana Merayo: "M'emociona veure els nois de La Masia. Sé com han lluitat"

Amb 12 anys sortia de casa a les 5 del matí i tornava a les 8 del vespre. Feia natació d’alt rendiment. I ja es preguntava, en aquell moment, per què totes les indicacions eren tècniques i ningú parlava, en canvi, d’emocions. La seva companya de classe li va explicar un dia que el seu pare era orientador a una escola. I ella li va dir: jo vull fer això, però amb l’esport. I ja fa 20 anys que s’hi dedica. Ha estat coordinadora del servei de tutoria de la Blume, el 2011 va entrar a La Masia del Barça i del 2016 al 2023 ha estat responsable de psicologia del club. I avui és responsable de la unitat de medicina del Consell Català de l’Esport.

La ment de l'esportista és diferent de la dels altres?

— Maduren abans, perquè han d'aprendre a tenir responsabilitats i prendre decisions.

Fan moltes renúncies en plena adolescència

— Inverteixen en altres coses. Mentre els seus amics estan sortint de festa o viatjant, ells estan competint, és cert. Però els amics no van a un mundial o un europeu.

Què tenen els que guanyen?

— Molta ambició, molta autocrítica –de vegades de manera obsessiva– i una cosa fonamental: gaudeixen. Sigui entrenant o competint.

Es poden tenir amics?

— En l'alt rendiment si tu jugues, no jugo jo. I pots trobar-te companys que generin mala maror. Però sí, es pot tenir amics. I en esports d'equip treballem també amb dinàmiques.

Algun exemple?

— Un cas recent que he tingut. Un entrenador arriba nou a un equip on hi ha també força jugadores noves. I comencem parlant. Els pregunto: què és un equip, quin creuen que és el seu rol. I a partir d'aquí, veus coses.

Què veus?

— Qui parla, qui no, qui menteix. I també fem molts jocs perquè els esportistes som gent d'acció. I a través del joc podem connectar i entendre emocions.

I tot això que expliques… en un vestidor de futbol de Barça-Madrid és possible?

— El futbol és l'escenari més difícil, perquè tens 24 persones en una plantilla i en juguen 11. ¿Com em mostraré feble davant dels altres amb qui estic competint per una posició? Per això molts, encara que hi hagi servei de club, prefereixen anar fora.

I a La Masia?

— Sí que es fan dinàmiques grupals, però en el futbol professional és més difícil perquè hi ha més rivalitat, més milions i més impacte social.

Com es fa perquè no es tornin imbècils?

— Hi ha moltes coses perverses de la nostra societat, i en un microsistema com el futbol es veuen clarament. Perquè aconsegueixen diners i fama, però també queden aïllats. Per això és important en esports multimilionaris que clubs, institucions i federacions inverteixin en formació. Són nens que d'un dia a l'altre no en poden sortir més pel carrer.

Viuen malament aquest canvi de vida?

— No sempre és fàcil, especialment després de jugar un mal partit.

I com se'ls prepara?

— Cal començar a treballar amb el mòbil. Si jugues al juvenil A del Barça ja tens molts seguidors. Però si debutes al primer equip, en guanyes 200.000 en poques hores. Cal haver treballat abans amb ells.

Com?

— Decidir quines aplicacions tenir, quins comentaris mirar. I preparar també la família. Parlar molt amb ells i fer-ne seguiment. Però en aquell moment apareix normalment un tercer en discòrdia: el representant.

Són un problema?

— Hi ha de tot, també poden ser una ajuda. Si veig que el jugador no està descansant, hi puc parlar. A mi em preocupa la persona, però a ell li ha de preocupar el rendiment del seu client.

Quina és la clau de l'èxit?

— La disciplina. Tenir clar on vols anar i quin és el camí per fer-ho. Hi ha molta gent amb talent, però sense treballar, t'estanques. Han d'estar disposats a pagar el preu de la disciplina.

Els porters tenen una mentalitat diferent?

— Sí, m'encanten. Una portera del Barça em deia fa temps: som les úniques que tenim tot el camp de visió, durant la setmana les meves companyes amb les meves enemigues, em xuten sense parar, entrenem al marge de l'equip. Normalment, no es mouen al camp, i han d'estar sentint l'afició rival dir-los de tot. I a més un porter, quan encaixa gol, no té manera de rescabalar aquest error. Per això és molt important que no es quedin enganxats a l'error comès.

Com marca la derrota?

— És un procés d'aprenentatge. De petit et maltractes. De gran, aprenen a pensar en fred, per convertir l'error en millora.

I una lesió?

— A nivell psicològic es tracta com un dol, perquè és una pèrdua. Hi ha una identitat que és ser esportista. Si es trenquen els creuats són 12 mesos de baixa, i parlem de xavals que potser el 80-95 % de la seva vida sigui l'esport. De manera que hi ha un xoc, hi pot haver una part depressiva i al final també, un aprenentatge.

I què passa quan no ets el que somiaves ser?

— Hi ha les joguines trencades. Però l'esport d'elit és una piràmide. Ja vas veient si l'entrenador compta amb tu i si tens números d'arribar a l'esport d'elit. Per això insisteixo tant en treballar la carrera dual, és important tenir alguna altra cosa que els ompli més enllà de l'esport.

Un pla B?

— No, ha d'estar inclòs dins del pla A. Jo també treballo amb esports minoritaris que et poden donar un sou, però que potser necessitaran un complement. I han de tenir autoestima desenvolupada en altres llocs, i invertir temps en altres coses.

Però si vols ser Messi o Ronaldo, no has de posar allà tota la teva energia?

— En aquests casos dius: cal garantir que tingui l'ESO. Següent pas, un cicle formatiu o batxillerat. I anar veient.

El Lamine Yamal diu que fa cuina.

— És important que facin altres coses, que diversifiquin el seu cap i que no es tanquin a casa pensant en el partit o jugant a la play. I han de poder tenir criteri. Si una marca es vol relacionar amb ells, han de saber si a ells els hi interessa i què representa aquella marca. Han de poder llegir una nòmina, si no estan perduts en mans dels altres. S'ha d'anar preparant tot, igual que la retirada, que es prepara des del primer dia.

És dur retirar-se?

— Sí, perquè no coneixen una altra vida. Des que tenen memòria s'han aixecat, han menjat d'una manera determinada, han estat en un vestidor, han viatjat el cap de setmana, i tenen reconeixement social. ja ningú no em felicita per cap partit. I també es perd una altra cosa: l'emoció intensa de guanyar i perdre.

Has d'haver vist situacions difícils

— Un esportista que té una cardiopatia que no sent i que ha de parar de fer esport. És duríssim. I les pèrdues. Recordo una classificació per als Jocs Olímpics en què van trucar perquè havia mort un familiar, i la persona ha de competir. O un mundial d'handbol, on va morir la mare d'un jugador enmig del campionat.

Què va fer?

— Es va quedar per jugar la final.

És una bona decisió?

— En aquell cas era una malaltia llarga. I l'esport sol ser protector i et fa estar concentrat. Però sempre depèn. Hi ha hagut casos en què sí que he hagut d'intervenir.

Per exemple?

— Veure una mirada estranya, preguntar què passa i què em diguin: el meu pare és a l'hospital. I jo dir: què faràs? I que em diguin: entrenar. Amb els menors és més fàcil perquè hi pots intervenir, quan són més grans poden fer el que consideren. Però sí que intento fer-los preguntes per ajudar-los a reflexionar.

Què ensenya la victòria i què ensenya la derrota?

— La derrota fa possible créixer. L'esport és la millora constant, i l'error et permet posar en focus tot el que cal fer. I la victòria és un reforç.

I què ens poden ensenyar als altres?

— Que si vols alguna cosa, ho has de treballar. I que costa, que cal disciplina. L'esportista va als seus límits físics i mentals. I molta gent pensa que a canvi, es fan rics. I la realitat és que molts necessiten guanyar una medalla per tenir una beca, o altres que perden diners durant bona part de la carrera esportiva.

Quines coses t'han emocionat darrerament

— Veure Fermín, Casadó, Lamine, Gavi... amb el primer equip. Sabent com han lluitat i treballat dia a dia. M'agrada veure els nois de la masia que aconsegueixen allò que volen. No sé quant durarà, però ja han posat un peu. I podran dir per sempre: he jugat al primer equip del Barça. M'emociona veure Maica García Godoy guanyar l'or, m'emociono amb ella i amb tot l'equip. Ara estic expectant amb Judith Forca, de l'equip nacional de waterpolo que serà la mare. No vol esperar els 36 ni els 38. I els dic: no sou conscients que esteu canviant les normes de l'esport femení. I saps que m'emociona molt també? Quan un esportista et truca i em diu: ajuda'm a tornar a estudiar.