"M’han tallat els ossos, m’han cosit, m'han operat... però continuo jugant"

BarcelonaSergio Lozano (Madrid, 1988) es mira el genoll dret ple de cicatrius. "Mira tot el que he après", diu. El capità del Barça de futbol sala ha patit quatre lesions de genoll gravíssimes del 2015 al 2023. Alguns esportistes es retiren, quan pateixen aquesta mena de lesió. Ell no. "Quan se li fica una cosa al cap, no s’atura", bromeja Llorenç Tarrés (Sabadell, 1978), una de les persones que més el coneix. El 2014 es van arribar a enfrontar en un partit de Copa del Rei entre l’Escola Pia sabadellenc i el Barça. "Va donar-me una puntada de peu forta", burxa Lozano. Aquell dia va ser especial, perquè Tarrés és el periodista que fa quinze anys que segueix el futbol sala blaugrana per als mitjans oficials del club. Un treballador del Barça jugava contra el Barça. Un amic jugava contra un amic.

Quan Sergio Lozano es va trencar els lligaments del genoll per quart cop amb 34 anys, el 2023, molta gent va pensar que es retiraria. "Recordo aquell dia. Era la semifinal de Copa contra el Palma a Antequera, es guanyava 3-1. Quan ho vaig veure, vaig dir al càmera que deixés de gravar el partit, que gravés els darrers minuts de Lozano com a jugador en actiu. Quan vaig trobar la seva dona, la Cristina, vam plorar tots dos", diu Tarrés. Lozano també plorava. "Del pavelló a l’hotel plorant, sense parar", explica. El Barça va guanyar la Copa i gairebé no es va celebrar. Al vestidor es donava per fet que es retiraria un dels millors jugadors en la història d’aquest esport. Però Lozano ho veia diferent: "Crec que era l’únic que no pensava que fos el final", admet. I no només tenia pensat intentar tornar a les pistes: havia decidit explicar-ho.

"Durant la pandèmia em trenco els lligaments creuats del genoll per tercer cop en un partit de la Champions, vaig passar-ho molt malament. Però també vaig rebre molts missatges d’ànim... així que vaig pensar en transformar aquella situació en una inspiració per als altres. Explicar com pots tornar a jugar, però també com pots reaccionar davant d'obstacles de la vida. Vaig pensar en fer un llibre. I vaig començar jo sol escrivint, apuntant idees, però, esclar, jo no escric com uns altres. Potser calia trencar-me per quart cop el genoll per poder portar a terme el projecte. Quan va passar, a l’aeroport de Màlaga abans de tornar a casa, vaig comentar al Llorenç que tenia aquesta idea i ell em va dir que abans havia escrit com a periodista. Així que li vaig oferir fer el llibre. Volia que qui m’ajudes fos algú del món del futbol sala i que em conegui de debò, per trobar les paraules ideals que expliquin com penso", recorda. Abans de treballar al Barça, Llorenç Tarrés havia estat redactor d’esports al diari Avui. I així va néixer el llibre Goles y cicatrices (Geoplaneta).

La primera lesió de Lozano va ser l’octubre del 2015, amb una ruptura del lligament patelofemoral del genoll dret. El 2016 va ser un trencament del lligament creuat del genoll dret i el 2021 el trencament del creuat anterior del genoll dret. La quarta lesió, un trencament del lligament creuat anterior del genoll dret. Un munt de cicatrius i més de dos anys acumulats sense jugar. "I cal sumar-hi les lesions musculars derivades, un cop et recuperes. Lesions de dos mesos o dues setmanes. Són moments molt durs. Et passes mesos esperant tornar a jugar i quan reps l’alta aquestes lesions et van castigant. Tornes a entrenar-te i et veus bé, però no acabes de tenir la continuïtat que voldries per aquestes lesions, que et frustren", admet Lozano.

"M’han tallat la tíbia per rebaixar el desnivell del genoll, eh? No estem parlant d’una lesió muscular... m’han tallat els ossos, m’han cosit, m'han operat... són moltes coses. I, malgrat tot, veig que puc continuar jugant", afegeix. "Fàcil no ha estat. El metge que va operar-me és el mateix que ha operat Gavi o Alexia Putellas, Joan Carles Monllau. Doncs va dir-me que si fos el seu fill, li aconsellaria deixar-ho. Per evitar tenir seqüeles. No vaig voler escoltar-lo. La recuperació de la primera lesió, per exemple, va ser horrible. Però la segona i la tercera van anar prou bé. Així que no volia prendre una decisió en calent i retirar-me llavors. Volia anar fent camí, sempre estava a temps de retirar-me si veia que la cosa no anava bé. No em volia precipitar".

"Molta gent hauria plegat. De fet, durant el procés de recuperació més d’un cop he pensat que no podria tornar a jugar. Però quan ell parla, te’l creus. Parla clar. Però al llibre també parla dels dubtes. El primer mes tens molt dolor, cal prendre pastilles per gestionar-ho, no pots fer res sol", explica Tarrés, que afrontava el repte de "posar-ho bonic i ordenat": "Calia trobar les paraules per explicar el cas, però que fossin les paraules del Sergio escrites per mi". Tots dos n'han acabat satisfets: "És el meu amic i hi entén de futbol sala. No és el mateix algú que porta tots aquests catorze anys dins el club, que ha vist les coses que ens han passat, que ja m’ha fet reportatges...que algú que no ho conegui. Bona part de la feina ja la teníem feta, però escriure el llibre ens ha unit. Hem plorat junts molt, confessa Lozano.

Un llibre a la llitera

"Si el llibre ha ajudat una sola persona, ja ha valgut la pena. A tots ens passen desgràcies, la clau és com les afrontes. Jo, si tinc un problema, vaig de cara i el vull superar. Volia explicar a tothom la manera d'afrontar-ho. Sigui perdre un familiar, perdre la feina, malalties... de vegades em pregunto: 'Per què em passa a mi, que em lesiono sempre?' Fàcil no és", afegeix Lozano, que té clara una cosa: "Seré jo qui decidirà quan ho deixaré. Quan no pugui, plegaré". El jugador, per cert, va deixar un exemplar del llibre a la sala de recuperacions de la ciutat esportiva del Barça, per on passen els esportistes del club lesionats. "Aquella llitera no fa distincions entre campions del món i gent que no ha guanyat res. El Mati Pascual, jugador d’hoquei, se'l llegia. Si veus que algú ho ha superat quatre cops, t'ajuda segur quan et passa", apunta Tarrés: "Pensa en la campiona de bàdminton Carolina Marín. Li ha passat tres cops, trencar-se el genoll. Al Sergio quatre!"

Lozano també explica com l’ha ajudat treballar amb una psicòloga. "Abans, quan era jove, sempre deia que calia somriure i ser fort. Però ara he après que has de fer el que sents. Si has de plorar, plores. Has d’intentar ser positiu. Penso ara en Gavi, per exemple, en la gent preguntant-se si tornarà a jugar com abans. No has de pensar en jugar al mateix nivell d’abans, perquè potser no passa. Has de pensar en tenir el millor nivell possible en aquest moment", apunta el jugador, que ha patit un nou cop aquest any. "Imagina. Vaig passar onze mesos sense jugar i em recupero. Llavors l’equip tenia molts lesionats i, per ajudar-lo, vaig jugar més del que potser hauria tocat. Resultat? Lesió als isquios posant i fent perillar anar al Mundial amb la selecció. Però em recupero a temps, fent-me treure unes grapes que portava al genoll. I en una jugada que vaig a terra, s’infecta la cicatriu. El metge va dir-me que per poc no van haver-me d’operar. Malgrat tot, debuto al Mundial. Jugo un minut, un sol minut, i em lesiono un bessó. Va ser molt cruel", admet. "Què hi podia fer? Doncs vaig quedar-me animant els companys. ¿M’hauria agradat tenir final feliç i guanyar el Mundial jugant? Esclar. Però no sempre hi ha final feliç. La vida i l’esport poden ser cruels, sense final feliç. Així que cal tenir clars els objectius: el meu era tornar a jugar. I ho he aconseguit", conclou.