Eusebio Sacristán: "M'he preguntat tantes vegades si he fet res dolent per tenir aquell accident..."

GIRONAEusebio Sacristán és d'aquelles persones que deixen empremta. Pel seu caràcter, humà i bondadós. I pel seu esperit de sacrifici, multiplicat a l'extrem després d'un greu accident patit el 30 de desembre del 2020, del qual encara no s'ha recuperat del tot. L'exentrenador del Girona, que s'estrena a la Lliga visitant aquest dissabte la Reial Societat, un altre dels exequips del tècnic val·lisoletà (17 hores, DAZN), va tenir un accident domèstic, una caiguda, la nit prèvia a la nit de Cap d'Any que li va produir un traumatisme cranioencefàlic, passant vuit dies en coma induït, operat d'urgència per un coàgul cerebral que va dividir les seves opcions entre la vida i la mort. Com ha fet sempre, va decidir lluitar.

Quina alegria, tornar a parlar amb tu.

— Ha estat tot molt difícil. Vaig quedar tocat, especialment perquè no disposava de la capacitat de conversar amb els altres amb normalitat. Em va afectar molt, tenia un sentiment de tristesa immens. De mica en mica he anat fent coses per adaptar-me i prendre el contacte amb el món.

Et deu haver suposat un gran esforç.

— Sí, però la gent se n'adonava, quan em veia, que la cosa no anava bé, perquè jo estava aturat. Però tothom ho entenia i ajustava la seva comunicació amb mi perquè la relació tirés endavant. Fins que he anat avançant, sentint-me millor. Aquests últims mesos estic una mica més content, però encara pateixo els meus moments. No tinc molta força per xerrar com xerrava, això sovint provoca frustració per no poder expressar-me. I quan hi penso, em torno a entristir.

A Girona també s'ha patit per la teva salut.

— ¿De veritat hi ha un bon record de mi?

Sí, esclar. El descens va ser traumàtic, però la relació personal va ser immillorable.

— Sempre m'he quedat amb el dubte de no saber molt bé què vaig suposar per a la gent amb la qual vaig conviure allà, i m'alegra saber-ho. L'any va ser molt agradable, però aquell final va fer massa mal. Quan vaig tenir l'accident, em va venir a la memòria. Com que no podia parlar amb les persones, vaig decidir pensar en el camí de la meva vida. Ho vaig fer durant molts mesos, diàriament. I vaig arribar a algunes conclusions.

Es poden dir?

— Principalment, que la meva vida havia sigut un èxit; perquè havia assolit tot el que m'havia proposat. En l'etapa de jugador, guanyant títols. En la d'entrenador, també, estant on volia. I fent la comparativa amb l'accident que vaig tenir i la situació actual, havia de lluitar si volia recuperar-me en condicions tal com he lluitat, des de petit, per aconseguir el que he aconseguit. És una altra lluita, però continua sent una lluita. Llavors vaig comprendre el descens del Girona.

I què n'has tret, de tot plegat?

— Al mes de març, quan anàvem més o menys bé, vam caure en picat. I he donat moltes voltes als motius, perquè jo em considerava bon entrenador. Havia fet possible que l'equip jugués com m'agradava i tothom estava millorant. Però vaig tenir por al descens. I quan tens molta por, et bloqueja. Jo entrenava per passar-ho bé, perquè adoro el futbol. Però va ser la por la que ho va llançar tot a les escombraries.

La vida no s'atura, no espera a ningú.

— És així, cert. Em va afectar perdre tants partits seguits (nou dels últims deu). A mesura que perdíem, més m'espantava. I estic segur que el que vaig transmetre als jugadors era això, por. I ara, en la meva recuperació, no en puc tenir.

La nit del segon ascens, a Tenerife, Quique Cárcel va tenir el gest de citar-te.

— Ho vaig veure! Les seves primeres paraules van ser dedicar-m'ho a mi! Va ser tan bonic i especial... Ell, que va decidir donar-me l'oportunitat, es va quedar amb la idea del que havíem viscut plegats, malgrat el que va acabar passant. Les seves paraules van ser una gran alegria.

¿El veus sovint, el Girona? Aquest dissabte s'estrena a la Lliga contra la Reial Societat. Dos dels teus clubs, cara a cara.

— Juguen molt bé tots dos, m'agrada seguir-los perquè han estat importants en la meva trajectòria com a entrenador. Per a mi, és una sort haver-los dirigit i em satisfà veure el nivell que ensenyen. No és cap secret que el que més m'ha fascinat a la vida és el futbol. I des de nen m'hi he dedicat. Encara juga un paper destacat, sobretot aquests darrers temps en què no m'he trobat bé. Els partits m'han acompanyat en el procés de recuperació. De fet, la temporada passada, a Primera, hi havia tots els clubs que he defensat. Ara ha baixat el Valladolid, però els miro a tots.

¿És aviat per pensar en tornar a l'activitat?

— Últimament, ja m'està passant, perquè vull una relació normal amb els altres. I ara que ja començo a estar millor per tenir-la, el cap em diu què podré fer per continuar estant a gust en aquesta vida. I què millor que mantenir el contacte amb el futbol, per estar feliç i ocupat. No només vull veure partits, també vull estar a prop dels partits.

Ja n'hi ha prou, de patir.

— És que ha sigut molt dur, de veritat. I jo, que sovint em reservava els sentiments, ara vull compartir-los. M'he demanat molts cops per quina raó em va passar l'accident. I potser m'ha passat perquè pugui demostrar-li a tothom com ha sigut la meva vida. Sento que l'haig d'explicar. Potser hi ha gent que no en farà cas, però potser a algú li servirà el fet d'escoltar: "Eh, he passat per una situació delicada, he tingut pensaments negatius, he viscut èpoques en què creia que res no tenia sentit, però tinc la mentalitat adequada per superar-ho". Perquè no se m'acut res més, quan intento trobar una explicació. M'he preguntat tantes vegades si he fet res dolent per tenir l'accident... Però no, no és res d'això. Em va passar per dir-li a tothom que a la meva vida tinc objectius i soc capaç d'assolir-los. Ho vaig fer com a futbolista, com a entrenador i com a persona. I ara el meu objectiu és recuperar-me del tot, i també ho vull aconseguir.