Futbol - Lliga de Campions

El Madrid planta la bandera a Wembley i guanya la seva quinzena Champions (2-0)

L'equip d'Ancelotti sobreviu a una primera part magnífica del Borussia Dortmund però decideix la final en els últims minuts

3 min
El Madrid, campió d'Europa per quinzena vegada

BarcelonaLa relació del Reial Madrid amb la Lliga de Campions s’haurà de començar a estudiar com a fenomen paranormal. La capacitat dels blancs de guanyar finals i aixecar copes, també quan no juguen bé, escapa de tota lògica. A Wembley, un estadi que sempre porta bon record al Barça, però on el Madrid encara no havia plantat la seva bandera, l’equip de Carlo Ancelotti va guanyar la seva quinzena Champions després de derrotar un magnífic Borussia Dortmund. Poca gent creia que els alemanys tenien opcions, però van ser millors. Els tocarà ser una pàgina més al llibre d’història del torneig destinat als equips que emocionen, però acaben amb un pam de nas. Alguns juguen i somien, i el Madrid ja porta nou finals consecutives guanyades.

La final tenia un escenari imponent, Wembley, un favorit clar i una organització deficient, ja que es va permetre a tres impresentables saltar a la gespa just començar el partit buscant el seu minut de glòria. Però un cop va tocar parlar de futbol, el Borussia va saber entendre què havia de fer. Lluitava contra la història i contra tots els pronòstics. Costava recordar una final de la Champions amb un favoritisme així de clar, amb aficionats madridistes citant-se ja a Cibeles. Així que els alemanys van deixar-se anar, conscients que en cas de perdre, ningú els podria retreure res. Ja havien fet prou amb arribar a Londres. Buscant les transicions ràpides i l’esquena de la defensa blanca, van anar colpejant un cop i un altre, gràcies a les cames d’Adeyemi i Sancho. Si el Madrid era favorit, que ho demostrés. Si donava per fet que tindria la quinzena a les seves mans, que s’ho guanyés. Així, a la primera part les millors ocasions van ser d’un Borussia descarat i elèctric. Però l’equip de Terzic va perdonar, especialment amb un xut de Füllkrug al pal i Adeyemi perdonant tot sol davant de Courtois. La defensa blanca patia molt amb el joc d'esquena de Füllkrug, un davanter de la vella escola, que cedia la pilota als jugadors que venien de cara.

El Madrid semblava desorientat, com quan et despertes en una casa desconeguda després d’una nit de gresca. Perdia la pilota fàcilment, s’esquerdava en defensa i no aconseguia connectar amb els seus homes més perillosos. Vini i Rodrygo eren dues illes aïllades, amb Vinícius veient una groga abans del descans per una entrada perillosa sobre el porter Kobel. La possessió era dels homes d’Ancelotti, però no aconseguien sentir-se còmodes. Bellingham intentava ocupar massa espai, amunt i avall. Només Valverde semblava entendre el partit, ja que Kroos, que jugava el seu últim partit amb el Madrid, no feia res de l’altre món. La batalla tàctica l’estava guanyant el Borussia.

Però el Madrid, tothom ho sap, va fer un pacte amb el dimoni en el passat, i sempre té mil vides. No li cal jugar bé, per guanyar. Sempre t’amenaça amb saltar-te al coll i fer-te una queixalada. El Borussia sabia que jugava amb foc, però no li quedava res més que aixecar el cap cada cop que es desesperava per desaprofitar ocasions clares de gol. Tot i ser superiors, al descans no havien aconseguit fer cap gol. I Ancelotti seguia mastegant el xiclet, tranquil, com si res.

I després del descans, el Madrid va anar entonant-se, amb una primera ocasió clara amb un xut de falta de Kroos que Kobel va treure volant. Carvajal també en tindria una, tot i que el Borussia no defallia. Si la primera part havia estat alemanya, la segona era equilibrada, amb una pregunta sobrevolant Wembley: fins on aguantaria la intensitat defensiva del Borussia? Doncs va durar fins al minut 73, quan després de dues ocasions seves, els alemanys van regalar un córner que Carvajal va rematar de cap al fons de la porteria. Mai saps com et trencarà el cor, l’equip d’Ancelotti. I en aquesta ocasió va ser amb un actor secundari que fins ara no havia marcat ni un sol gol, en aquesta edició de la Champions. Faltava un quart, però la final estava acabada. Vinícius s'encarregaria de fer el segon a 10 minuts per al final, i donaria pas a una nova festa blanca, la primera a l'estadi de Wembley. La 15a Champions, amb homenatge inclòs a Kroos, que es retira amb la seva sisena medalla de campió d'Europa. El Madrid, tot sol, ha guanyat tants cops la competició com tots els clubs anglesos. Un fenomen paranormal.

  • Borussia Dortmund: Kobel, Ryerson, Hummels, Schlotterbeck, Maatsen, Sabitzer, Emre Can (Mallen, 80'), Sancho (Bynoe-Gittens, 87'), Brandt (Haller, 80'), Adeyem (Reus, 72') i Füllkrug.
  • Reial Madrid: Courtois, Carvajal, Rüdiger, Nacho, Mendy, Valverde, Camavinga, Kroos (Modric, 85'), Bellingham (Joselu, 85'), Rodrygo (Militão, 89') i Vinícius Júnior (Lucas Vázquez, 93').
  • Gols: 0-1 Carvajal (73') i 0-2 Vinícius Júnior (82').
  • Àrbitre: Slavko Vinčić (Eslovènia).
  • Targetes grogues: Vinícius Júnior (35'), Schlotterbeck (39'), Sabitzer (43') i Hummels (79').
  • Targetes vermelles: cap.
  • Estadi: Wembley, 86.107 persones.
stats