El Madrid fa sang d'un Girona massa naïf

GIRONASetmana per oblidar del Girona, que a l'eliminació de la Copa hi va afegir una golejada implacable del Madrid (0-3), en què l'efectivitat va marcar el destí d'uns i altres. Amb aquest resultat, el conjunt madrileny té a la mà el lideratge de la Lliga, perquè amb l'empat del Barça és a dos punts, però té un partit menys. El Girona continua en la zona tranquil·la de la classificació, però no s'anima i dimarts rep el Liverpool en un duel a caixa o faixa de la Lliga de Campions.

Poques coses hi ha pitjors a la vida que tenir remordiments. Els maldecaps interns que et queden quan saps que no has fet el que tocava són terribles. Depèn de la gravetat de les accions, no et deixen ni dormir. Ho sap prou bé el Girona, que des de la desagradable i trista nit a Logronyo se sentia culpable. No va estar a l'altura dels mínims exigibles, tot i que Míchel es posés una cuirassa davant dels micròfons assegurant que el seu equip no ha fet mai el ridícul. A la pràctica, cap dels titulars a Las Gaunas va repetir contra el Madrid.

Tocava reivindicar-se, doncs. I res més estimulant que saber que el partit que jugaràs no és un partit més. Poden passar cent temporades que el Girona-Madrid, a Montilivi, sempre serà especial. Per als d'Ancelotti potser no, esclar. De fet, potser els fa nosa. Però per als gironins és com anar a un parc d'atraccions tenint en el seu poder el pas preferencial per evitar les cues. Sumeu-li tots els ingredients i teniu el còctel perfecte per trobar l'explicació de per què els de Míchel van sortir a menjar-se els blancs.

No es va trobar, en tot el terreny de joc, cap protagonista amb la samarreta blanc-i-vermella que s'amagués ni una sola vegada. Però com tantes i tantes vegades abans contra incomptables rivals, això del Madrid és únic. Ningú no disposa de la capacitat de guanyar partits que tenen ells. No hi ha cap cas semblant al món. El Girona va arribar un munt de cops a porteria en la primera mitja hora. Asprilla, Van de Beek, Bryan Gil, Miguel i Miovski van intentar-ho per l'esquerra, pel centre i per la dreta. És cert que a Courtois no se li recorda cap aturada de mèrit, perquè alguns xuts van sortir fregant el pal o es van quedar a mil·límetres de connectar, però és que la definició dels catalans, aquest curs, és per fer-s'ho mirar.

El de sempre

El Madrid se'n riu, d'aquests problemes, malgrat tot l'enrenou que hi ha al seu voltant. Tan sols va necessitar-ne un parell per avançar-se; les dues, passada la mitja hora, en què va haver-hi temps perquè Bellingham recriminés una certa falta d'entesa en la pressió col·lectiva, trasbalsat perquè ni flairaven la pilota, i perquè el públic descobrís que hi havia Mbappé, perquè a la samarreta del davanter centre visitant hi havia escrit el seu nom. Gazzaniga va desviar la primera, però no la segona, aprofitada pel mitjapunta anglès, després d'infinitat de rebots i que la pilota esquivés un munt de rivals.

És igual que els d'Ancelotti no estiguin al seu màxim nivell. Fins i tot quan un entreveu alguna debilitat són més perillosos que la majoria. En la lluita pel lideratge de la Lliga cada punt val or i no van voler saber res de possibles complicacions: Arda Güler i Mbappé, de ràpids contraatacs, van enterrar qualsevol preparació de festa grossa a Girona. Montilivi va demostrar tenir memòria i va acabar els últims minuts xiulant cada vegada que tocava la pilota el visitant Raúl Asencio, un dels investigats per la presumpta difusió d'un vídeo de contingut sexual d'una menor.

Raúl Asencio, Ferran Ruiz i altres silencis connivents dels clubs de futbol