Malcom i l’encert d’apostar per les bandes

BarcelonaSemifinals de la Copa del Rei, clàssic contra el Reial Madrid i Leo Messi, suplent. El Barça va sortir del vestidor amb la llosa de qui perd 0-1 abans del primer xiulet del col·legiat. L’absència del capità té un impacte directe en el plantejament col·lectiu. Primer per definició esportiva, alliberant-lo de la responsabilitat psicològica. El joc (i el projecte) es construeix des de les seves botes. El seu rol d’aglutinar-ho tot -a vegades a ratxes- activa els altres futbolistes. Ell fa millor Jordi Alba, Luis Suárez, marqui o no, i els migcampistes, que el busquen quan l’han de buscar. És el tradicional moviment de dominó que defineix l’estil. Jugar sense ell trenca l’equilibri. Estar afinat passa a ser una opció amb algú que ha d’assumir el rol de 10 en funcions. Ernesto Valverde va apostar ahir per Malcom enganxat a la banda. Un extrem pur, a cama canviada, respectant el seu lloc natural. L’equip perdia control per tenir profunditat i buscar les pessigolles al Marcelo menys corrector de les últimes temporades. Sergi Roberto i Carles Aleñá eren les alternatives continuistes, però l’entrenador volia punch al costat de Luis Suárez i Coutinho. L’aposta del Txingurri va ser doble, un tot o res sacrificant l’ofici de Sergi Roberto i fent entrar Nélson Semedo. La velocitat del portuguès servia tant per lluitar en el cos a cos amb Vinicius com per guanyar metres en la transició. “Estic content per al Malcom, el gol l’ajudarà. Ha sigut un bon partit, però sap greu no haver guanyat. Tot i així, l’empat potser és just”, deia Semedo al final del partit. Tant ell com Malcom són dues fletxes que tendeixen al desordre però que en el clàssic de Copa van complir la seva funció. Les millors ocasions arribaven des d’aquest binomi. Semedo va ser protagonista des del primer minut, potser arriscant en excés entre regats i passades filtrades a pocs metres de Marc-André ter Stegen. Gerard Piqué i Ivan Rakitic encara han d’estar pendents de les seves esquenes. És un però assumible dins la seva bona evolució. El portuguès està deixant de ser un simple corredor de grans distàncies per combinar bé solidesa i recursos ofensius. El club sembla que ha guanyat un lateral pur. El seu partit, sent bo, va ajudar Malcom, que va trobar ràpid la confiança. Només es farà un lloc al Barça si se sent important i no es limita a ser una segona o tercera espasa entre els pesos pesants del vestidor. El talent no es qüestiona, com en cap blaugrana. Un intangible tan superficial com l’atreviment pot marcar les diferències. “Un gol sempre dona confiança, especialment als que juguen en atac. No ha tingut gaires minuts i aquest gol l’ajudarà molt, segur”, deia Busquets després del partit.

Gol i reivindicació

Va ser significatiu que Malcom intervingués en el joc per inèrcia. L’equip centrava les combinacions a la seva zona, esgotat dels molts intents de reactivar Coutinho i respectant un partit de descans de Jordi Alba, limitat a la definició de defensa. Va ser una tendència que va acabar en gol aprofitant el rebuig d’un xut de Luis Suárez. El davanter va rebre una pilota escurat a un costat de l’àrea. Va controlar la pilota amb un toc per col·locar-se, situar el cos per buscar el pal llarg i jugar amb el turmell per batre una barrera de jugadors que tapava la línia de gol. Malcom feia el que havia de fer, encenent la pólvora. La seva celebració va ser de les sinceres, de futbol pur. Ni balls, ni gestos pactats des de promeses absurdes. L’internacional complia amb els companys i després buscava la graderia, sol, amb el puny tancat. Era la ràbia de reivindicar-se, de sentir-se important. L’entrada de Messi durant la segona meitat el va obligar a canviar de banda. Fos i amb molèsties va deixar el partit, ahir sí, amb els deures fets.