Una maledicció persegueix a un lluitador Girona fins a Vitòria (2-2)

GironaLa Copa és la competició de les oportunitats, on els equips petits somien a sentir-se grans ni que sigui de manera fugaç. El Girona, però, no té gaires ganes de somiar. Bastant fa mantenint el somriure i lluitant al mateix temps que veu com els seus jugadors cauen un darrere l’altre. Ahir va ser Douglas Luiz, que només va poder estar 20 minuts sobre la gespa en l’èpic empat contra l’Alabès (2-2). El brasiler es va esparracar, tot sol, i s’uneix a la llarga llista d’absències. Sembla que una maledicció els persegueixi.

Lluny de llançar la competició, el Girona va tornar a ensenyar que sap respondre en els moments difícils. Ho va fer dissabte, contra el Rayo, i ho va fer ahir. És un vestidor que lluita, com ho demostra el fet que l’empat de Montes arribés al minut 95. Aquesta qualitat, construïda fa uns cursos, exigeix no defallir mai. Tampoc si et remunten, com va ser el cas. Perquè els d’Eusebio, que van fer un primer temps molt seriós, van veure com entre la lesió de Douglas i el 2-1 provisional, només van passar quatre minuts. Ni així els poden tombar.

La Copa també és una ocasió per aquells jugadors que, per diferents motius, no troben el seu moment a la Lliga. I, per descomptat, per als més joves. Minvat per les baixes, Eusebio, que durant la seva trajectòria a les banquetes ha demostrat ser valent quan ha tocat apostar per un noi del planter, va mantenir-se fidel als seus principis. El val·lisoletà va fer debutar Valery, un gironí de 18 anys que fa uns mesos jugava al juvenil i que segurament va copsar l’atenció de Quique Cárcel, que deu rumiar si de veritat fa falta fitxar veient el seu rendiment; Andzouana, un congolès format al Mònaco que havia ensenyat bones maneres a la pretemporada; i Èric Montes, l'autor de l'empat final. Els dos primers van ocupar els carrils, la posició més afectada a causa de les lesions. Perquè Eusebio, intel·ligent, sabia que ahir tocava sobreviure. I va protegir-se sense necessitat de canviar el dibuix, conscient que l’únic que realment importa és la Lliga. Gairebé ho aconsegueix.

Un final trepidant

Ballant al ritme marcat per Aleix Garcia, qui millor pot captar què vol Eusebio, els gironins van tenir l'eliminatòria allà on volien durant molts minuts, especialment a la primera part. Van intentar-ho mitjançant el joc associatiu, on Doumbia va assumir certes responsabilitats però no va estar encertat. Passaven els minuts i l’Alabès era una ombra del conjunt que està meravellant a la Lliga, on és segon a un punt del Barça, perquè la feina del Girona va ser brillant. I el premi va arribar gràcies a Alcalá, que ho havia provat uns minuts abans del gol però va topar amb un excel·lent Sivera. Com aquell marrec insistent que truca dues vegades a la porta la nit de Halloween demanant caramels, l’autor del gol que va donar la primera victòria del Girona a Primera va rematar al fons de la xarxa una falta llançada per Aleix Garcia.

El pas endavant produït pels vitorians, però, es va traduir amb els gols de Rubén Sobrino, un davanter amb passat blanc-i-vermell, i Martín, que es va vestir d’equilibrista per deixar a tothom bocabadat. Faltaven dos minuts, però això per al Girona és una vida. Èric Montes, substitut de Douglas, va aprofitar una nova pilota aturada per recordar que mai se’ls pot donar per morts. Perquè com més obstacles tinguin, millor se’n sortiran. Va amb el caràcter d’un equip que fa més de mig any que no perd lluny de Montilivi.