La maleïda tirania del cronòmetre
Crítica De TelevisióDe tots els debats, l’últim, el de TV3, era el que tenia veritable entitat de programa de televisió: un plató en condicions amb els mitjans necessaris. El moderador, Francesc Garriga, prometia tot just començar una fórmula que facilitaria un debat intens, obert i dinàmic. Però el que vam constatar és com els vicis de la política general han marcat la pauta al periodisme esportiu per encotillar un debat per la presidència del Barça que no necessita ni de lluny els mateixos patrons: divisió per blocs i cronòmetre en mà. Una estratègia que, per cert, va obsessionar inútilment el moderador. La primera vegada que un candidat volia intervenir per rebatre el que deia un adversari el moderador ja l’avisava: “Ha de ser molt breu...”, quan acabàvem de començar i només havien parlat quatre minuts cadascun.
Era l’últim debat, la darrera oportunitat d’escoltar els candidats, segurament la nit en què tots tres tenien més ganes d’increpar-se. Però la necessitat del moderador d’alertar del cronòmetre va restar possibilitats al format de ser intens, obert i dinàmic com es prometia a l’inici. Fins i tot quan semblava que el cronòmetre permetia a algun d’ells estendre’s una mica més per equiparar-se al temps dels altres rebia l’advertència de vigilar amb els minuts del marcador. “Faig un acte de fe, sigui breu”, “Només deu segons, sisplau”, “Vagi acabant...”, “Trauré la targeta groga i amonestaré si s’allarguen gaire...”, “Si encara ho fem tots més breu i fem intervencions més curtes serà més divertit”. Aquesta insistència en la tirania del cronòmetre, fins i tot més que la que va caldre en el debat de nou candidats al Parlament, va treure fluïdesa al debat i va donar un protagonisme innecessari al moderador. Potser a ell també li hauria calgut un cronòmetre.
Tampoc eren necessàries les introduccions informatives a cada bloc temàtic. L’espectador volia escoltar els candidats i no perdre el temps amb píndoles de context que no determinaven la discussió dels tres protagonistes.
A nivell de realització vam trobar a faltar més reaccions dels candidats a les intervencions dels seus adversaris. La pantalla partida que oferia simultàniament els tres candidats era la més eficaç quan s’interpel·laven, però després d’algunes de les grans atzagaiades de la nit ens vam quedar amb les ganes de veure com les encaixava l’al·ludit.
La millor idea del debat
La idea de les preguntes creuades va ser, de llarg, el millor del debat. Va estimular amb molta intensitat les rèpliques entre els candidats, es va oblidar el cronòmetre, van aparèixer temes nous de discussió que no s’havien abordat tan clarament en la campanya, va permetre de forma immediata que aflorés el tarannà més autèntic de tots els presidenciables i va obligar el moderador a un paper més discret.
Ara bé, el més sorprenent i alarmant del debat va arribar al final, quan ja s’havia acabat. Laia Tudel va preguntar als tres candidats què farien l’endemà, dissabte, jornada de reflexió: cap d’ells va respondre que veuria el partit del Barça contra l’Osasuna.
