Una manera de fugir de la mediocritat
Al meu amic Ignasi Barba –perico i, tanmateix, feliç– sempre em recordava que el lloc etern de l’Espanyol a la classificació és l’onzè. Quan semblava que teníem un bon equip i que podíem tenir alguna aspiració superior, arribava la desinflada final i... onzens. Quan la cosa anava molt malament i semblava que ens n’anàvem directes a Segona, fèiem una revifada d’última hora i... onzens. Durant la temporada, molt sovint, també quèiem en aquesta posició maleïda. Cada cop que és així, amb l’Ignasi ens enviem un missatge amb la captura de pantalla del nostre lloc a la classificació.
Les dades confirmen les sensacions: la classificació més repetida de la història de la Lliga per l’Espanyol ha estat l’onzena: ha estat el símbol d’una mediocritat persistent. Chen va comprar el club per treure’ns de la mediocritat i cal reconèixer que ho ha aconseguit. Per primer cop des que soc un perico conscient (si se’m permet la contradicció) comencem la Lliga a Primera amb un objectiu esportiu clar, únic i unànime: la permanència. I amb un objectiu social encara més clar, únic i unànime: que algú amb cara i ulls (tradueixo: amb diners i coneixements de gestió esportiva) compri el club.
La nostra història (fundadors de la Lliga, un dels cinc amb més temporades a Primera, setens en la classificació històrica) i l’orgull d’una identitat feta a contracorrent han impedit que acceptéssim objectius tan tristos com el de no quedar entre els tres últims. Però aquest any, sí. Aquest any sabem que tenim una de les plantilles més fluixes de la competició, una economia de guerra i un propietari que ha perdut l’interès per la seva joguina i que només pensa (inferim pels seus actes perquè gairebé no parla i quan parla no diu res) en no perdre-hi més diners i vendre recuperant-ne els màxims que pugui.
Amb aquest panorama, i amb l’ai al cor fins al dia 30 pel futur de Joan Garcia, començo la temporada amb ànims. Perquè serà una lluita heroica per cada punt. Només si tots (entrenador, futbolistes i afició) estem units en l’objectiu (la permanència) i el diagnòstic (més debilitats que fortaleses), serà possible assolir-lo. No es tracta de dividir-nos en optimistes i pessimistes, ni en crítics o conformistes. Com diuen els tertulians, la realitat és tossuda i no ens podem fer trampes al solitari: aquest any toca lluitar des del primer dia, celebrar cada punt i mirar que sempre hi hagi tres equips per sota. I ser feliços perquè la mediocritat tranquil·la de l’habitual onzè lloc seria motiu de festa grossa.
