Mar Molné, de disparar per guanyar pernils a quedar-se a un pas del podi olímpic

Enviat especial a ParísUna catalana ha quedat a un pas de guanyar per primer cop una medalla olímpica en tir. La tarragonina Mar Molné (el Morell, 2001) ha aconseguit una magnífica quarta posició al concurs de fossat al camp de tir de Châteauroux, i s'ha quedat amb la mel als llavis. Amb 22 anys, Molné ha superat rivals amb més experiència i palmarès, i ha confirmat així les bones sensacions de les eliminatòries de classificació, quan ja havia acabat en la primera posició sense que li tremolés mai el pols. Durant la final, ha estat lluitant per l'or durant una bona estona. Però al final, ha comès unes errades clau. Adriana Ruano Oliva, de Guatemala, s'ha emportat la medalla d'or després de mostrar-se molt sòlida, per davant de la italiana Silvana Maria Stanco i l'australiana Penny Smith.

"Estic contenta. Són les meves primeres Olimpíades. Soc una persona que té poca experiència a les pistes, tot just sis o set anys. I he competit amb unes esportistes que en tenen com a mínim 14. He arribat a un quart lloc que no m'esperava per a res... benvingut sigui. És igual, no passa res, a les properes", ha explicat. "Als primers plats estava bé, però després m'he relaxat. A més, feia calor. A mi em queia la gota, però s'ha suportat. Mai bec aigua durant la sèrie i aquí ho he vist molt necessari", raonava.

Molné ha estat acompanyada a la final de l'andalusa Fátima Gálvez, medallista d'or en parelles a Tòquio, que també ha acabat fora del podi. La tiradora del Morell ja havia demostrat tot el seu talent els últims anys, amb dos cops a proves de la Copa del Món. De fet, ja fa temps que s'entrena al Centre Especialitzat d'Alt Rendiment de Tir Olímpic Juan Carlos I de Granada, on lluita per poder viure els pròxims anys de la seva gran passió, el tir. "Sembla una bogeria, però de moment les coses van bé", sol explicar una noia que fins que tenia 17 anys dubtava sobre què li agradava més: "Disparar o tocar la gralla amb els castells. Però amb el tir pots guanyar i la sensació de rebre copes...", admet.

La Mar va començar a disparar gràcies al seu pare, un caçador aficionat a qui solia acompanyar quan anava a concursos de disparar al plat als pobles de Tarragona. Amb 14 anys, Molné va demanar al seu pare si podia disparar per primer cop la seva escopeta de caça, fent punteria amb un arbre. Li va agradar la sensació, però no volia caçar animals perquè li feien llàstima. "Jo no puc ni matar una mosca", explica.

Després de veure en "festes de poble com es feien concursos de tirar a un plat volant, vaig voler provar-ho sense saber que era un esport. I mira ara", bromeja satisfeta. De disparar en festes locals, a fer-ho davant milers de persones als Jocs en pocs anys. "El meu pare sí que ho sabia, ell mirava els concursos de tir quan arribaven els Jocs. Es va posar molt content quan li vaig dir que volia provar-ho", recorda. De fet, la Mar s'enriola recordant com tornaven a casa amb pernils i formatges que havien guanyat a les festes de poble.

Mar Molné pensa ja en els Jocs del 2028

Amb el suport d'un pare encantat de veure la seva filla escollint aquest esport, la Mar havia anat impressionant els últims anys en campionats de Catalunya, Espanya i proves de la Copa del Món. Durant aquests últims anys, la Mar s'ha fet un fart de col·leccionar anècdotes gràcies a la seva passió. "A vegades et poses nerviosa quan en un control policial a la carretera has d'explicar que portes una escopeta i cartutxos", diu amb sentit de l'humor.

Naturalment, sempre porta tots els papers, ja que per practicar tir cal passar testos, cursos i proves per entendre que no s'han de cometre imprudències. Quan el 2018 va guanyar el seu primer campionat europeu, la Mar va entendre que podia arribar a uns Jocs. Va deixar la gralla i va rebre una beca de la Federació Espanyola, i va iniciar l'escalada al cel que l'ha dut fins a París, on arribava amb una idea ben clara: gaudir. "La idea era gaudir-ho, ser feliç i, si sonava la flauta, doncs guanyar medalla", deia abans de la cita de París. Gairebé ho ha aconseguit, amb un resultat que la convida a pensar ja en els Jocs de Los Angeles del 2028.