"Fer maratons és la meva droga, és una medicina que ho cura tot"

BarcelonaQuan ja feia hores que l'alcalde, Jaume Collboni, acompanyat pel regidor d’Esports, David Escudé, i el president i fundador de la Marató de Nova York, George Hirsch, donaven els premis a l'Arc del triomf a Abraham Tadesse i Degitu Azimeraw, molts corredors encara patien per acabar en diferents punts de la ciutat, a la Diagonal o al carrer Marina. Ara caminant, ara corrent, el Josep Maria Chéliz comprovava que seguia el temps que s'havia marcat per finalitzar la prova. Al seu pas, sentia crits d'ànims. Quan els espectadors veuen algú d'edat avançada fer una marató, es meravellen. I això que no tots devien saber la història d'aquest home, que amb 83 anys buscava finalitzar la seva 68a marató, la 43a a Barcelona. És a dir, és l'única persona que ha corregut totes les maratons fetes a Barcelona, ja que les dues primeres edicions d'aquesta prova, nascuda el 1978 amb tot just 185 corredors, es van fer a Palafrugell. Iniciativa de Ramon Oliu, llavors la cursa es deia Marató de Catalunya, ja que l'Ajuntament barceloní no va mostrar interès en fer-la. El 1980, finalment, va canviar d'opinió. I aquell va ser el primer any en què Chéliz hi va ser. Ja no ha fallat més. 

Nascut a Naval, un poble a prop de Barbastre (Osca), el setembre del 1940, Chéliz va arribar de petit a Catalunya, primer a prop de Tarragona i després a Barcelona. Ara viu a Gavà. La seva constància l'ha convertit en una persona molt estimada pels organitzadors de la marató, que van decidir premiar-lo fa tres anys, quan va fer la seva 40a marató barcelonina, regalant-li el dret a competir amb un dorsal especial, el 40. Aquest any ha competit amb el 43, ja que tocava acabar la 43a. Ser el participant més fidel bé mereix el privilegi de tenir un dorsal especial.

Chéliz, que també ha fet maratons en ciutats com Nova York, Londres, Londres, Reykjavík, Berlín o Budapest, recorda especialment l'any 2008, quan va decidir fer la marató de Luxor, a Egipte, poques setmanes abans de la cursa barcelonina. Va ser un error que gairebé paga car: "Als 15 quilòmetres vaig quedar-me clavat. No podia moure'm. Havien passat dues setmanes de la marató a Egipte, pel mig havia fet dos entrenaments i creia que no tindria cap problema, però vaig acabar assegut en un banc. Vaig arribar com vaig poder, caminant, patint, baixant per poc de les sis hores, el temps màxim autoritzat pels organitzadors", recorda. Els últims anys, Chéliz ha passat de les sis hores, però els organitzadors, en casos com el seu, s'esperen per rebre'l i permetre que acabi com cal.

Chéliz sempre havia fet esport, però no es va posar a córrer fins que va fer els 40 anys. A finals dels anys 70, recorda com "anaven arribant històries a la premsa de maratons en altres llocs". "Era com màgic. Aquí no es feien, i jo ho llegia amb emoció", diu. En aquella època va començar a caminar per Collserola els diumenges i va entrar en contacte amb un grup que corria en què hi havia qui seria un bon amic seu, Toni Olivella. "El 1979 vaig fer la Cursa d'El Corte Inglés pensant que faria 3 km, però en vaig fer 9. Així que, en veure que arribava la Marató de Barcelona, vaig proposar a Olivella fer-la. Era el dia de Nadal, quan ho vam decidir. Faltaven tres mesos", explica. Era una època en què veure gent corrent era ben estrany. De fet, Chéliz recorda com li va costar trobar unes bones sabatilles per fer esports. "En vaig trobar en una botiga que tenia les del meu número a l'aparador, descolorides de tant com els havia tocat el sol. Ningú les comprava, ja que no era normal córrer, en aquella època", explica el corredor, que més d'un cop rebia mirades de desaprovació o comentaris negatius per córrer amb pantalons curts. Als anys 70, veure un home portant pantalons curts no era normal. I una dona encara menys.

En poc temps, Chéliz va entrenar molt. "Vaig anar augmentant la distància fins que vaig aconseguir fer la Diagonal cinc cops, amunt i avall, que ja són més de 30 km. Així que la vaig poder acabar, la marató. I ja no he pogut parar", explica. El veterà corredor celebra l'estat de forma de la cursa barcelonina, amb tot el recorregut dins de la ciutat, ja que durant uns anys la cursa anava de Mataró a Barcelona, "amb algun tram a Barcelona una mica lleig, amb túnels i autovies". Avui, el nou recorregut, més pla, li ha jugat a favor, així que ha millorat la marca d'ara fa un any, aconseguint un temps de 6 hores, 14 minuts i 18 segons. "Sempre he recomanat fer esport, encara que sigui caminar. Les maratons s'han convertit en una cosa especial, com una droga. Una medicina que ho cura tot. Fer esport va ser una bona idea, m'ha permès poder fer moltes coses", raona. Amb 83 anys, té corda per estona.