Marta Xargay: “Tothom s’acostuma ràpid a guanyar, però guanyar costa”

GironaAquest estiu Marta Xargay (Girona, 1990) va guanyar per tercer cop un Europeu amb la selecció espanyola, i va anotar 23 punts en la final contra França. No l’espanta assumir responsabilitats. Ho va fer amb l’Uni Girona, en el seu ascens a la Lliga Dia ara fa una dècada; al Perfumerías Avenida, amb el qual ho va guanyar tot -Eurolliga inclosa-, i al Praga, el Phoenix Mercury de la WNBA i el Dinamo de Kursk. Xargay atén l’ARA a les instal·lacions del GEiEG, on s’ha entrenat abans de tornar cap a Rússia.

A l’inici tothom té un punt d’inconsciència. ¿Creus que ja no el tens, o això no es perd mai?

Encara soc la nena que va començar a jugar a bàsquet als cinc anys i és important tenir-la amb mi. Jugo perquè m’ho passo bé, perquè és la meva passió, malgrat que amb el pas del temps soc més conscient de tot el que hi ha al darrere d’aquest esport. Continua sent un joc, però també és la meva feina i haig d’estar preparada i treballar molt. Ara no tot és disfrutar, tinc una obligació.

El teu bàsquet et va posar a l’aparador i vas saber què era la pressió.

Tot és més natural del que sembla, i tampoc he dedicat gaire temps a pensar-hi. Quan ets feliç, a la pista es nota, i el mateix passa a la inversa. Potser el que més sobta són els canvis de rols, segons l’equip en què he jugat. Si t’exigeixen rendiment, ho has de fer bé. Però al final es tracta de compartir, i m’agrada entendre-ho d’aquesta manera perquè fora de la pista comparteixo. Pots ser egoista en un moment determinat i sempre vols guanyar, però una persona sola no ho pot fer.

De sobte apareix el Perfumerías Avenida i deixes Girona.

El que m’oferien no es podia rebutjar, eren condicions molt diferents. Qui no vol jugar l’Eurolliga? Aquí vivia amb els meus pares i quan arribava a casa m’ho trobava tot fet; allà no. Vaig marxar amb divuit anys a una casa de Salamanca i havia de cuinar, netejar, rentar la roba, entrenar-me al matí, i a la tarda estudiar... Va ser un gran pas, en tots els àmbits.

Les decisions mai són fàcils. A Praga va haver-hi una època en què no volies ni jugar perquè paties.

És el que comentàvem d’abandonar la seguretat. Era titular, tenia els minuts assegurats jugués bé o malament i vaig decidir marxar amb les campiones d’Europa, amb la Laia Palau al capdavant i moltes jugadores de nivell. L’esforç de guanyar-me un lloc durant sis anys a Salamanca ja no servia, havia de començar de zero. No em sentia jo i vaig necessitar l’ajuda d’una psicòloga esportiva. Havia deixat de passar-m’ho bé i això no podia ser, no pots estar patint cada dia.

Va ser difícil demanar ajuda?

Era conscient del que m’estava passant, perquè corrien els mesos i continuava en un forat. També hi ha aquell punt d’orgull, que em deia que ho podria afrontar sola. Però no passa res per admetre-ho, hi ha moments en què un no pot superar un problema per si mateix. Rebre ajuda em va permetre revertir aquella situació, el canvi va ser immens.

Cadascú és el que ha viscut?

Tot et fa créixer, i si ara soc aquí és perquè allò em va passar. Potser si no ho hagués viscut no seria tan forta o tiraria la tovallola cada vegada que em trobo amb dificultats. Ja no parlo només per mi, perquè afecta l’entorn sencer. La gent que m’envolta també ha crescut, perquè si ells veuen que tu ho pots superar ells sentiran que també ho poden fer quan es trobin en una situació semblant.

A Rússia no has tingut els minuts que desitjaves, però a l’Europeu t’hem vist amb una gran confiança.

Segurament l’etapa de Praga hi té molt a veure. El fet de no jugar sempre és complicat. En tot moment he tingut l’Europeu i el repte del preolímpic al cap, i no em podia deixar anar. Havia d’entrenar-me i fer les meves hores al gimnàs. Després de l’any que he passat, m’he trobat molt bé amb la selecció. Aquest curs, la perspectiva és diferent: el pressupost s’ha reduït bastant, la plantilla és més curta i jugaré més. Torno amb la ment molt oberta i amb moltes ganes d’agafar protagonisme.

L’Spar Citylift Girona i el Dinamo de Kursk estan enquadrats al mateix grup de l’Eurolliga. Et fa il·lusió?

Enfrontar-me a l’equip de casa meva sempre és especial, em motiva tornar a Fontajau. Vull viure l’ambient que hi ha, han fet un últim curs espectacular i la gent s’hi ha enganxat. Sento orgull veient el pavelló ple.

És innegable que el club gironí passa, possiblement, pel millor moment de la seva història.

Tothom s’acostuma ràpid a guanyar, però guanyar costa molt. La gent, des de fora, potser creu que les victòries són fàcils d’aconseguir, però això no és veritat. Qui forma part d’un vestidor ho sap, al darrere d’un triomf hi ha una feinada increïble que va més enllà d’una temporada. El que està fent l’Uni té molt mèrit, perquè estar a dalt de tot és molt difícil i fa molts anys que lluita pels títols.