La Masia, la fàbrica de la selecció espanyola que fereix l'orgull del Reial Madrid

BarcelonaNo és cap secret dir que el Reial Madrid no va pair gaire bé els èxits de la selecció espanyola d'ara fa una dècada. L'Eurocopa del 2008 i, sobretot, el Mundial del 2010 i l'europeu del 2012 van tenir una presència molt marcada de jugadors del Barça o formats a La Masia. No només la columna vertebral, també l'estil de joc. I això que l'entrenador era un madridista reconegut com Vicente del Bosque. La polèmica es va apaivagar després, però va revifar el 2018 amb l'arribada de Luis Enrique a la banqueta, a qui van acusar de promocionar els jugadors blaugranes a les convocatòries.

Luis de la Fuente, el seu successor des d'inicis del 2023, ha apostat per confeccionar llistes més polítiques, mirant de compensar la presència de futbolistes dels grans equips i eixugar diferencials com el de l'últim Mundial, en què els blaugranes dominaven per 8 a 2 els madridistes. Però això no ha evitat que el Barça continués liderant molts aspectes de la selecció espanyola. Un d'ells, especialment sensible: els debutants. En les quatre últimes temporades el conjunt blaugrana ha estat el que més saba nova ha aportat. Cinc promeses: Gavi i Pedri (no criat a la Masia, però que va fer el salt a l'elit de la mà del Barça) hi van debutar el 2021; Alejandro Balde, el 2022; Lamine Yamal, el 2023, i en aquesta aturada, Pau Cubarsí, per convertir-se, amb 17 anys, en el defensa més jove a debutar amb l'equip absolut de la roja, superant Sergio Ramos. Lamine Yamal –el més jove en el conjunt a debutar amb Espanya– ho va fer amb 16 anys, Gavi amb 17, Pedri amb 18 i Balde amb 19. Tot un rècord de precocitat.

"No mirem el carnet d'identitat, mirem el rendiment. El Pau està en un gran moment i ens genera molta il·lusió de present i futur", deia el seleccionador, justificant-se en una conferència de premsa hostil on anunciava la llista de convocats. Intentava vendre un optimisme que a Barcelona es transforma en precaució. "El Pau té nivell per a la selecció, però esperem que no passi amb ell el mateix que va passar amb el Pedri...", va alertar l'entrenador del Barça, Xavi Hernández. Al conjunt blaugrana sempre recorden el cas de Pedri, que va irrompre amb tanta força el 2021 que va acabar jugant l’Eurocopa i els Jocs Olímpics en un mateix estiu. Al final es va lesionar i allà va començar un cúmul de recaigudes de les quals, tres anys després, encara no s'ha recuperat del tot.

A Madrid, en canvi, es parla amb l’orgull ferit. Però la realitat és que els jugadors espanyols tenen una presència minoritària a l’onze del Bernabéu. Això ha provocat que només Fran García hagi debutat en els últims anys. Mentre el Barça –en part, per la situació econòmica– es veu obligat a mirar constantment a La Masia, la política del club de Florentino Pérez passa per buscar les estrelles a cop de talonari i ser molt més prudent amb els joves, que acostumen a marxar –cedits o venuts– poques jornades després d’haver debutat oficialment amb el primer equip.

El cas de Brahim Díaz per criticar Lamine Yamal

Ara bé, el cas de Brahim Díaz és especial. El davanter blanc ha començat a sumar minuts aquest curs en la línia ofensiva de Carlo Ancelotti, però no havia rebut encara la trucada de la selecció absoluta –sí que havia participat en categories inferiors–. Amb 24 anys, tip d’esperar, ha donat un cop de puny sobre la taula i ha acceptat finalment la proposta del seleccionador Walid Regragui per jugar amb el Marroc. Va néixer a Màlaga, els seus pares són espanyols, però jugarà amb els Lleons de l’Atles per l’origen marroquí de la seva àvia paterna. "Estic molt content i orgullós de vestir la samarreta del Marroc. Agraeixo al poble marroquí l’estima i suport que m’han donat", deia el futbolista a la prèvia del seu debut contra Angola, en què va ser rebut com un ídol de masses.

La decisió de Brahim ha provocat un terrabastall a Madrid. En comptes de valorar-ho com una traïció a Espanya, el club, a través del seu entorn afí, ha capgirat el relat per carregar contra la Federació Espanyola. I en aquest conflicte hi ha aparegut com a víctima col·lateral Lamine Yamal. El blaugrana, nascut a Esplugues de Llobregat i criat al barri mataroní de Rocafonda, és de pare marroquí i mare guineana. En el seu cas, de seguida es va decantar per la roja, en una trucada que li va arribar amb tan sols 16 anys. A l’entorn madridista ho qualifiquen de tracte desigual perquè, al seu entendre, mentre la Federació posava tots els esforços en convèncer Lamine Yamal, van oblidar-se de Brahim. El jove jugador blaugrana fins i tot va rebre amenaces a les xarxes socials.

De la Fuente va reaccionar i va explicar que ja feia temps que s’havia estat seguint l’evolució de Brahim, que jugava a les categories inferiors espanyoles, precisament a les seves ordres. Però el 2021 el Madrid l’havia cedit al Milan. El primer curs va tenir una presència testimonial a l'onze, però després d'un període d'adaptació va arribar a jugar una mitjana de 60 minuts per partit. Això li ha valgut el retorn al Bernabéu. Però amb la samarreta del Reial Madrid juga menys, ja que no és un fix a l'onze i tan sols té una mitjana de 45 minuts per partit. Ha marcat nou gols i ha repartit quatre assistències, però també ha estat més vegades suplent (17) que titular (16).

Tot i així, De la Fuente el va convocar. "L'1 de març vaig facilitar als clubs una prellista on ell apareixia. Però hi ha un document el 9 del mateix mes en el qual ell rebutja jugar amb Espanya. Si no vols estar amb la selecció, s'accepta amb total naturalitat. Cadascú està on vol estar", va aclarir després de fer oficial la llista de convocats.

Més futbolistes com Brahim Díaz

“Nosaltres respectem la decisió de cadascú, però les dades són clares i gairebé el 85% dels jugadors amb doble nacionalitat escullen jugar amb Espanya”, afegia Santi Denia, l’actual seleccionador sub-21 espanyol. A la llista del Marroc hi ha, a més de Brahim, noms com Achraf Hakimi, Chadi Riad, Ilias Akhomach o Munir, que van néixer en territori espanyol però van preferir defensar la samarreta del Marroc. Pablo Maffeo (Argentina), Iñaki Williams (Ghana) o Ivan Balliu (Albània) són exemples amb altres països. Al futbol actual, els escuts i les banderes tenen un valor relatiu.