No és el Barça qui ho ha de pagar

BarcelonaAndreu Rauet, un periodista reusenc amb ganes de veritat, temps per rascar i bones fonts (cosa que per desgràcia no sobra a les redaccions del país), ha volgut posar ordre al desgavell d’empreses amb noms estranys, impagaments reiterats i silencis còmplices associat a la desaparició del club de futbol de la seva ciutat. Si en un primer documental, nascut d’un encàrrec a la universitat, va intentar relatar la tempesta perfecta que va enfonsar el Reus Deportiu, ara, en una segona entrega, posa el focus en les pràctiques que els seus propietaris van desenvolupar per capitalitzar el projecte amb diners d’inversors privats que captaven a través de dos intermediaris.
Les sucoses rendibilitats promeses van convertir-se en un caramel enverinat. Els calés, es calcula que uns 7 milions d’euros, es van esfumar. Només es va abonar una petita part dels interessos pactats, i segons es recull al documental Laportagate, com a mínim un d’aquests minsos pagaments es va ordenar a través del despatx professional de Joan Laporta, que és un dels imputats per les cinc querelles per estafa agreujada que de moment s’han interposat en el marc d’aquesta trama. Qui sap si evidències com aquesta van fer que el president del Barça parlés en primera persona de la desaparició del Reus quan va declarar a finals de gener per una presumpta estafa de 4,7 milions inclosa en aquest pastís. Fins ara, Laporta s’havia desmarcat del tema.
Una altra família que s’ha querellat pel mateix motiu participa en el documental de Rauet i va encara més enllà. Acusa el mandatari blaugrana d’haver-li ofert recuperar els diners amb feines fictícies al Barça, un fet que, segons apunten, ja s’hauria consumat amb els fitxatges de Toni Cruz i Bryan Bachner pel club després que Laporta guanyés les eleccions del 2021. “Al Bryan l’han untat”, va confessar una de les captadores que buscaven diners per al Reus, mentre que el compte bancari de Cruz apareix als e-mails de les inversions fallides al Reus que ara s’han judicialitzat. Tant l’ex de La Trinca com Bachner callen quan se’ls pregunta sobre aquesta qüestió. Mala peça al teler.
Ja sabem que Laporta gestiona el Barça com una “empresa familiar” i, de fet, un bon grapat de barcelonistes accepten que el seu govern tingui tics autoritaris regats amb generoses dosis de populisme. També som conscients que negocis personals com els del Reus no li van sortir bé i que, en part per aquest motiu, va fer un esforç tan titànic per recuperar la notorietat que li proporciona la presidència blaugrana. Tot això es pot pair, especialment per als seus fans, tractant-se de Laporta. El que ja no ho és tant és que el club que presideix hagi de suportar tenir un dirigent imputat per una presumpta estafa que, segons els querellants, ha intentat compensar amb diners que no són seus, sinó dels socis que el van votar.
Més enllà de la possible estafa, que la justícia ja dirà si va existir o no, aquí el que importa és si realment Laporta ha fet servir el Barça per tapar forats del passat. Si tot és mentida, ja triguen ell i el club (pobre club) a posar demandes a tort i a dret. Cada dia que passi sense accions contundents en aquest sentit serà alimentar la sensació que en tot plegat no hi ha un pam de net. Per molt que Hansi Flick i els seus jugadors facin entrar la piloteta.