Mateu Lahoz, el pioner del diàleg

BarcelonaAntonio Miguel Mateu Lahoz (Algímia d'Alfara, València, 1977) assaboreix a Qatar la cirereta que li faltava al pastís. La seva prolífica carrera expirarà, molt probablement, al finalitzar aquesta temporada i gaudeix minut a minut del seu últim gran repte. Si la sort està de part seva és probable que assoleixi les cotes més altes però el seu llegat ja fa temps que està escrit.

El valencià passarà a la història com un col·legiat disruptiu que va canviar l’arbitratge autoritari en favor d’una comunicació més amable amb el jugador. Va aterrar a Segona Divisió el 2004 i des del primer partit ja va mostrar les seves cartes: apostava per un diàleg sense precedents i acompanyava les targetes d’una argumentació pedagògica. Ben aviat es va fer un nom i el 2008 va entrar amb bon peu a Primera Divisió.

La seva arribada a l’elit va fer trontollar l’establishment arbitral, representat per jutges com Pérez Burrull o Megía Dávila. La vella escola no volia assumir el canvi de paradigma però el col·lectiu arbitral es va veure abocat a abandonar els mals hàbits per iniciar una nova etapa amb actituds més pròpies del segle XXI.

Amant del "juguin, juguin"

La filosofia del col·legiat internacional és molt purista i consisteix en aplicar les regles de joc a l'anglesa, permetent el contacte i adaptant-se constantment al partit i als jugadors. Una interpretació que ha col·leccionat elogis arreu del món. Com acostuma a succeir, però, no plou mai a gust de tothom. Un dels pioners en obrir el meló sobre l’estil Mateu va ser Xavi Hernández. L’aleshores capità del Barça explicava que “futbolísticament et treu de polleguera perquè no xiula faltes que són claríssimes, però és el seu criteri i l’hem de respectar”.

Durant les primeres temporades, el Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) veia amb bons ulls el tracte que mantenia amb els jugadors però amb el transcurs dels anys, Mateu va assolir una popularitat impròpia de la seva professió gràcies a l’atenció dels mitjans de comunicació. Fins i tot al seu poble, Algímia d’Alfara, van batejar el poliesportiu de la vila amb el seu nom.

El valencià s’ho va creure i va començar a trepitjar arenes movedisses. Va intensificar el diàleg amb els jugadors, es feia notar quan el partit no tenia prou quota mediàtica i el seu protagonisme el va engolir. El mateix Gerard Piqué explicava que un dia, mentre l’atacava Cristiano Ronaldo, Mateu li preguntava pels seus fills. Recentment, el president dels àrbitres espanyols, Luis Medina Cantalejo, li va enviar un dard enverinat quan va declarar que “un àrbitre no pot ser mai amic del jugador, s’han de mantenir les distàncies”. Avui, el Comitè només el crida per arbitrar partits de perfil baix.

Tot guanyat, tot per guanyar

En canvi, a Europa, el vent li bufa a favor: és una estrella que brilla amb llum pròpia i això es reflecteix en les designacions. Quan arriben els enfrontaments on els equips es juguen les garrofes, acostumen a enviar-hi Mateu Lahoz per evitar que la sang arribi al riu. Va assolir el seu punt àlgid quan va xiular la final de Champions del 2021 entre el Chelsea i el Manchester City. Aquell dia, Toño va completar una actuació excelsa gràcies a una immillorable gestió del partit.

El tren internacional on va pujar el 2011 té una última estació: Qatar. La convocatòria del seleccionador Pierluigi Collina respon a la confiança inamovible que li professa la UEFA. El seu nom ressona amb força per ser l’últim àrbitre a Doha. Haurà de batre els altres favorits: l’italià Daniele Orsato, el francès Clément Turpin, l’holandès Danny Makkelie i el polonès Szymon Marciniak.

Després de debutar al Mundial de Rússia i d’una mala participació en l'última Eurocopa, Mateu encara amb plena maduresa la seva segona Copa del Món, un campionat que li permetrà escriure amb lletres d’or el seu nom al llibre de l’arbitratge espanyol, on només el supera el basc Juan Gardeazábal, que va xiular a Suècia '58, Xile '62 i Anglaterra '66.

Fotografies per al record

La pressió no espanta Mateu, que gaudeix quan l’apunten els focus. No l’enlluernen. Somriu. A vegades viu més pendent de l’atenció mediàtica que no pas del que succeeix al terreny de joc. A aquestes altures ja no canviarà. Al seu àlbum de fotografies hi llueix una forçadíssima abraçada amb Gianluigi Buffon, que estava abatut per la no classificació per al Mundial de Rússia. O les llàgrimes que li van caure durant l’entrega de medalles a la final de la Champions. O la fotogènica arenga a Zinchenko sobre la gespa de Cardiff.

Aquest divendres, Antonio Mateu saltarà altre cop a la gespa, a l'estadi de Lusail, a impartir una nova lliçó de diàleg i arbitratge. S’ha guanyat el dret a fer-ho després de posar pau a l'Iran - Estats Units i ara tindrà l’honor de viure de ben a prop l’apassionant Països Baixos-Argentina. Serà el seu últim servei?

En qualsevol cas, quan el valencià torni cap a Algímia d’Alfara ho farà amb un partit històric sota el braç, amb la satisfacció d’haver estat a l'altura i amb el reconeixement del món del futbol. I molt probablement amb una nova abraçada per al seu àlbum de fotografies.