La mediocritat al Barça
Aquest cap de setmana es va fer oficial la retirada del brasiler Paulinho Bezerra als 36 anys. Un bon futbolista que va estar al Barça una única temporada, la 2017-2018, amb Ernesto Valverde a la banqueta. En 49 partits va aportar 9 gols, arribada des de la segona línia i molt múscul a la medul·lar. El Barça de Bartomeu va pagar 40 milions al Guangzhou xinès i un any després, per sorpresa, va retornar al club asiàtic per 50 milions. Operació rodona des del punt de vista comptable i, probablement, per a tots aquells que van sucar-hi pa.
El de Paulinho és un d’aquells fitxatges que el Barça no hauria de fer. I qui diu Paulinho diu Malcom o tants altres futbolistes que no marquen diferències i acaben ocupant un lloc d’un jugador del planter. Molts d’ells, aterrats a Barcelona per qüestions no esportives. Moure tants milions és molt llaminer. Tothom té un mort a l’armari.
Està clar que la Masia no és inesgotable. I que hi ha anys amb millors i pitjors fornades. Però s’hi ha d’apostar sempre. Durant moltes temporades, després del fructífer cicle de Pep Guardiola i Tito Vilanova, el planter va fer-se fonedís. L’únic jugador que va consolidar-se a l’onze titular durant aquells anys va ser Sergi Roberto. Els joves acabaven jugant partits residuals, algun d’ells va tenir certa continuïtat, com Rafinha Alcántara, però va ser un lustre llarg de travessia pel desert. Afortunadament, ara la situació és tota la contrària. La meitat de la plantilla ha passat pel futbol base. Jugadors que senten els colors, saben a què es juga i tenen un compromís extra perquè coneixen la idiosincràsia blaugrana.
Si el Barça no tira per aquest camí, no podrà competir amb els grans clubs-Estat europeus. La crisi econòmica que pateix l’entitat ha accentuat, per imperiosa necessitat, l’aposta pels futbolistes del planter. Sense treure mèrit a la valentia de Xavi i Flick per posar-los. El moment és dolç. Els joves del filial responen i l’aficionat mira el Barça Atlètic desitjant que els Toni i Guille Fernández o el Pau Prim treguin el cap ja al primer equip.
Si en un futur el club aconsegueix reflotar la seva situació financera i torna a tenir capacitat d’inversió, esperem que el record del passat es mantingui viu: que la crisi hagi servit, almenys, perquè els directius mai més portin mediocritats. El Barça ha d’acudir al mercat per importar talent diferencial. Jugadors titulars. Per a la resta, Masia, Masia i Masia.
