Cada cop més 'savoir faire' francès per a la defensa del Barça

BarcelonaEl defensa francès sembla estar en alça al Barça. Samuel Umtiti i Lucas Digne són els dos últims representants del país veí que vénen a reforçar la defensa blaugrana. En total seran tres a les ordres de Luis Enrique, comptant Jérémy Mathieu. Aquesta serà la primera temporada que tres francesos podran alinear-se a la línia defensiva blaugrana. Però ja és habitual veure algun defensa 'bleu' vestint la samarreta blaugrana. Des de l’arribada de Laurent Blanc l’any 1996 cada cop s’ha fet més habitual veure un defensor 'bleu' en la rereguarda culer.

Blanc va ser el primer central nascut a França que va trepitjar la gespa del Camp Nou. Després de l’adéu de Johan Cruyff, el Barça necessitava reforçar totes les parcel·les del camp, i per a la defensa es va pensar en l'elegant defensor. L'exentrenador del Paris Saint-Germain va arribar gratis procedent de l’Auxerre, que aquella temporada venia d'aixecar la Copa i la Lliga de França. 'Lé President', com se’l coneixeria més tard, aterrava generant l’expectativa d’un futbolista de primer nivell.

Blanc va començar com a peça important en els esquemes de Sir Bobby Robson, però durant el transcurs de la temporada les lesions van fer que perdés importància dins l’equip. Amb el Mundial del 98, que es disputava a França, a l’horitzó el defensor va voler marxar al Marsella per assegurar-se una de les 22 places per disputar la cita internacional.

Amb més pena que gloria

La mateixa fórmula va buscar el Barça la temporada 1999/00. Els directius es van fixar en el campió de la lliga francesa, el Lens, per reforçar la línia defensiva, i l’elegit va ser Frédéric Déhu. L’estàndard al centre de la defensa dels 'Les Sangs et Or' no va oferir el rendiment que el va portar a aixecar la lliga francesa. Un pobre bagatge d'onze partits va ser el llegat de Déhu. La temporada següent va marxar al PSG en busca de més fortuna.

Les lesions van fer resignar-se Philippe Christanval a ser un jugador secundari entre 2001 i 2003. En la primera temporada al Barça el defensa va participar bastant en els plans de Carles Reixach, gran valedor del jugador, que en la seva presentació va atrevir-se a dir que era "un espectacle veure’l jugar". Però aquell primer curs el central va oferir més actuacions negatives que positives.

L'any següent, en la segona etapa de Louis van Gaal, el jugador es veia capaç i motivat per fer-se important al Barça: "He parlat amb Van Gaal i m’ha dit que començaré a la banqueta però que compta amb mi i que només he de treballar, treballar i treballar per demostrar-li que puc jugar aquí". Aquella temporada només va participar en cinc partits de Lliga, principalment per culpa de les lesions. Per exemple, només començar la temporada 2002/03 una lesió al quàdriceps el va deixar fora de joc durant els tres primers mesos.

Lilian Thuram arribava com un dels millors defenses del moment. Va aixecar el Mundial del 1998 i l'Eurocopa del 2000 amb França, igual que Blanc. Com Le Président, també va fitxar amb la trentena d’edat complerta. El Juventus va pagar els plats trencats del cas Calciopoli, un escàndol que va viure la Serie A entre els anys 2005 i 2006 en què l’equip 'bianconero' va comprar àrbitres. El càstig va ser el descens administratiu, i la fugida de cervells a altres clubs no va trigar. Així va ser com Thuram, igual que Gianluca Zambrotta, van arribar al Barça. Igual que els seus antecessors francòfils, Thuram va viure una etapa irregular, marcada també per les lesions.

El 2008 el defensa nascut a Guadalupe va decidir fitxar pel PSG, però la revisió mèdica ho va evitar. Es va detectar una malformació cardíaca que no només va aturar el fitxatge, sinó que va posar fi a la seva carrera.

Dues reconversions amb final diferent

Encara es poden comptar dos francesos més, que tot i no arribar per ser centrals, van jugar en aquesta posició. El primer va ser Emmanuel Petit. El migcampista defensiu va arribar a l’equip la temporada 2000/01 procedent de l’Arsenal. Llorenç Serra Ferrer el va reconvertir en central i lateral. Però més enllà del seu rendiment, l’experiència blaugrana va ser un calvari. El francès ho va reconèixer en la seva autobiografia: "Serra Ferrer és un incompetent i un pallasso. L’únic que lamento en la meva vida és haver deixat l’Arsenal pel Barça. Em vaig trobar un grup en declivi podrit pels clans". Va trigar una temporada a sortir del club.

Éric Abidal va ser l’altre cas de reconversió. Arribava per jugar de lateral esquerre però davant les necessitats també va jugar de central. La seva feina era evitar gols dels rivals, en les cinc temporades al Barça només va fer dues dianes. Però el gol més important el va marcar al cor dels culers. La història de superació del francès va colpir la grada del Camp Nou: va superar un tumor al fetge en temps rècord però més tard va tornar a recaure. Per sort, va superar altre cop el càncer. Però a Abidal també se'l pot recordar per ser el defensa francès que més títols ha aixecat amb el Barça, en total quinze. El més important, la segona Champions de Wembley, que ell mateix va recollir en lloc de Carles Puyol.