Els Messis dels despatxos del Barça

Tot passa cada vegada més ràpid. També els cicles vitals. Ara ja no hi ha una feina única per a tota la vida. La gent acostuma a canviar cada cert temps, buscant nous reptes, fugint del desgast psicològic inherent als nous temps. Al Barça en són un bon exemple. La rotació de treballadors qualificats és altíssima. Que Mateu Alemany marxi no és sinó un exemple més de la volubilitat que hi ha al club. També de la seva fragilitat. Ferran López, Ferran Reverter, Jaume Giró... són els noms més mediàtics, però la llista és llarga. Paco Latorre, Jordi Balsells, David Saura, Rubén Bonastre, Toni Ruiz, Xavi Martín, Xavi Asensi, Juan Manuel Tabero, Xavier Mas, Bill Mannarelli, Guillem Graell, Pancho Schröder...

Des que va arribar Laporta el 2021, segons les informacions publicades hi ha hagut més d’un centenar de canvis. Alguns per decisió pròpia, talent que fuig; d'altres per necessitats de tancar cicles llargs, experiència que es fon; d’altres perquè eren guàrdia de corps de l’anterior junta, traïcions a la vista; alguns perquè eren incompetents, imperatiu moral; d’altres perquè s’havia de col·locar amics i coneguts, nepotisme nostrat. Passa ara amb Laporta, també amb els anteriors presidents. A cada elecció he vist desenes de persones treballant per a una candidatura que al cap d’uns mesos la majoria són a dins del Barça cobrant sous prou generosos. Gent que no sempre és la millor, però amb aquest exercici de portes giratòries es compren lleialtats i es paguen favors en detriment del talent. Els millors ja no són al Barça, si és que alguna vegada hi han estat.

Aquesta mobilitat tan alta, lligar continuïtats a mandats curts, és un greu problema per a l'entitat. Aquests professionals –més enllà de la seva vàlua o incompetència, si són els Messis dels despatxos o simples executius sense valor afegit– necessiten un temps per conèixer la casa, la idiosincràsia del mercat de futbol i els seus interlocutors en organismes i altres clubs. També per desenvolupar els seus projectes, ja que molts d’ells aterren al Camp Nou amb idees pròpies que tiren per terra la feina feta durant els anys anteriors.

Certs canvis dins d’institucions tan grans –on es pot caure en la burocratització– són bons perquè regeneren il·lusions, es trenquen vicis adquirits i s'estimula el col·lectiu. Incorporar certes persones de confiança també és lògic. Per això, òbviament, no he afegit a la llista inicial Òscar Grau, Gómez Ponti, Albert Soler o Jaume Masferrer, integrants del nucli dur de Bartomeu. Però una rotació tan alta en llocs clau i estratègics, en què els projectes són a anys vista, debilita terriblement el Barça.