Sergio García: “Els meus fills em demanen tornar a Qatar, on ens van tractar molt bé”
Entrenador del juvenil A de la Damm
BarcelonaDesprés de marcar més de 150 gols com a futbolista professional, Sergio García (Barcelona, 1983) va decidir penjar les botes i començar una nova etapa com a entrenador. La primera banqueta que ocuparà és a la Damm, precisament allà on va començar a jugar. Una incansable fàbrica de talent on espera ensenyar tant la picaresca que va aprendre als carrers com l’experiència de qui ha viscut prop de dues dècades a l’elit. L'exdavanter recorda amb enyorança el seu pas per l'Espanyol i, com ja van fer Pep Guardiola i Xavi Hernández al seu dia, també reparteix elogis cap al Qatar, país que l'ha convidat a anar a veure el Mundial i on no li importaria tornar a viure.
Com recorda els seus orígens al barri del Bon Pastor?
— Bé, jugava a futbol tot el dia, a vegades fins i tot de matinada. Quan sortia d’entrenar a la Damm anava a jugar a futbol al carrer, una cosa que ara s’ha perdut. Quan no hi havia porteries utilitzàvem els bancs o el que fos per seguir jugant. Per a mi va ser important, venint d’un barri humil, poder anar a un club com la Damm, on vaig començar la que ha sigut una bona carrera. A mi em va ajudar molt el fet que els meus pares m’inculquessin de petit el fet de ser humil. Vaig créixer així, i arribar a l’elit no em va canviar com a persona. Sempre he recordat d’on vinc.
Sap greu veure places amb cartells que prohibeixen jugar a futbol.
— Sí. Desafortunadament, ara ja no es veuen nens jugant a futbol pels carrers, això s’ha perdut. Ara fan altres coses amb el mòbil. En el futbol actual ja no es veu la picaresca dels futbolistes que ens passàvem el dia jugant al carrer. Els nens que juguen als clubs aprendran moltes coses, però no és el mateix que el que poden treure al carrer. El meu fill de 12 anys sovint juga amb nois de 20 i li agrada.
Intenta ensenyar la picaresca que va aprendre als carrers als jugadors de la Damm?
— Sí, però és difícil. Intento ensenyar-los moviments i fer-los veure coses que potser no veurien en condicions normals. De la picaresca, si no la tens de base, te n'acabes oblidant. Procuro donar-los la visió que he tingut com a futbolista barrejada amb els meus pensaments com a entrenador per tal que tinguin les millors eines per créixer i arribar algun dia a l’elit. En la majoria de clubs, si ets un davanter, t’has de buscar la vida, perquè no et generaran 20 ocasions per partit.
Els equips entrenats per Sergio García tindran un tarannà ofensiu?
— Sí, no m’agrada defensar. És cert que t’has d’adaptar al que tens, però prefereixo jugar la pilota tant davant com al darrere en lloc de llançar pilotades. Vull que els meus equips siguin protagonistes, però també efectius: que no tot sigui tocar si no aconseguim arribar a l’última part del camp. Volem donar eines als jugadors perquè vegin el futbol que tenim al cap i puguin créixer molt més. Ser entrenador no és gens fàcil.
Comenta un bon amic seu, Joan Verdú, que es veu entrenant algun dia a l’Espanyol amb vostè.
— El Joan és molt amic meu, hem coincidit a molts equips i fins i tot som veïns. És una bona persona, espero que pugui gaudir d’aquest primer any a les banquetes com jo i pugui créixer molt com a entrenador, que és el que té a la ment. Mai se sap com aniran les coses com a entrenador, però el fet de poder envoltar-se de gent que en sap molt de futbol és important. Per arribar a entrenar a Primera, això sí, cal fer les coses molt bé, treballar de valent durant molt de temps i que algun dia et donin l’oportunitat. Intentarem fer-ho al millor possible, tot i que no és gens fàcil. Igual que quan era jugador volia arribar a l’elit, ara també. I si no ho aconsegueixo, almenys ho intentaré.
El gol va ser una de les constants de la seva carrera, però era un davanter que no es limitava a rematar pilotes dins de l’àrea.
— Marcar no és fàcil. A vegades t’entren els gols sense gairebé tocar la pilota, però molts cops has d’aprendre a afrontar amb la màxima tranquil·litat i sense posar-te nerviós les èpoques en què la pilota no entra. Com a davanter, intentava associar-me amb companys i fer jugar l’equip. Així podia ajudar els altres a marcar gols i me n’alegrava igual.
El club més especial de la seva carrera va ser l’Espanyol. De quina manera el va marcar tant?
— Després de jugar a diversos llocs a Primera i anar a un club on passes molts anys, t’hi acomodes i t’hi acabes sentint com a casa. Vaig anar ajuntant moltes coses, com l’afició, i futbolísticament en vaig gaudir molt. Això et fa més feliç. No és fàcil passar set anys en un club, és molt de temps. M'ho vaig passar molt bé i estic agraït per com de bé em va tractar tant la gent del club com l’afició.
Et va costar molt marxar a contracor de l’Espanyol el 2015 per les necessitats econòmiques del club?
— Poc abans de l’entrada dels nous propietaris el club necessitava que marxés, encara que no volia fer-ho. Va ser una pena, perquè m’hauria agradat continuar-hi molt més temps. Però, al final, el club està per sobre de qualsevol jugador. Vaig tenir ofertes d’Espanya i d’altres llocs, però conjuntament amb la família vam decidir marxar fora d’Europa. Anar al Qatar era una nova experiència, amb un nou idioma, i la possibilitat de créixer econòmicament.
Qatar ha rebut moltes crítiques per les condicions laborals que han viscut els treballadors que han estat als estadis on es jugarà el Mundial. Què n’opina?
— És un país que està creixent molt ràpidament i segurament ara és més obert del que era. No vaig veure res estrany per tenir-ne prejudicis. Hi vam estar molt bé. Els meus fills s'ho van passar molt bé, i fins i tot em demanen de tornar-hi, perquè hi ha moltes coses per als nens. El Xavi Hernández també hi va estar molt de temps i està encantat del que va viure i de com de còmode va estar. És un país on tornaria, ens van tractar molt bé i hi vaig créixer molt futbolísticament. Cada cop hi ha més jugadors estrangers i la lliga és més competitiva. S’estan preparant per organitzar un gran Mundial, amb bons estadis, de manera que la gent que hi vagi en pugui gaudir.
Un cop a Qatar, s’esperava tornar a rebre una nova trucada de l’Espanyol?
— La veritat és que no. La gent que hi havia al club no estava per la labor. Quan vaig sortir de l’Espanyol vaig dir que m’agradaria tornar-hi, però no em pensava que pogués fer-ho tan aviat, dos anys després. Marxava a un altre futbol, però vaig seguir rendint al mateix nivell. La segona etapa se’m va fer més curta del que m’hauria agradat. Vam ajudar l’equip a classificar-lo per l’Europa League, però m’hauria agradat continuar l’any següent i donar-los un cop de mà en els mals moments. No dic que amb mi haguéssim evitat el descens, però tenir gent veterana al vestidor sempre ajuda una mica més. Aleshores, el club no estava en les millors mans. Si acabes descendint és que la planificació no va ser la millor. Va ser una pena, el club no es mereixia aquell mal any.
Fa pocs dies ha acabat el serial RDT. Vostè va ser un dels nombrosos golejadors que va tenir ofertes jugant a l’Espanyol. El mercat pot arribar a descentrar un futbolista?
— A mi personalment no em va afectar. Si et volen els grans clubs vol dir que estàs fent les coses bé. Si s’ha de donar una sortida, es farà. Estar tant de temps sense competir… Un futbolista ha de centrar-se i fer bé la seva feina. No sé si hauria estat possible recuperar-lo mentalment. RDT és un gran futbolista, però si no estàs mentalment ficat fins d’un equip, que és la teva feina, és més difícil seguir. No serà ni el primer ni l’últim que marxi d’un club.