Míchel i el Girona es mereixen un final feliç

BarcelonaPoques coses m’agradarien més que un ascens del Girona, aquest any. Ja n’estic tip d’acabar cada temporada enviant missatges a molts amics que queden amb el cor trencat, amb la sensació d’haver-se quedat a un sol pas del retorn entre els millors. Podríem dir que la història n'hi deu una, al Girona. Però no és cert. La història no deu res a ningú. De fet, els llibres d’història són plens d’injustícies. Et toca escriure el teu futur amb les teves mans. O els peus, en aquest cas.

Abans hi tenia una relació estranya, amb el Girona. Recordo pujar a Montilivi a Tercera o Segona B per veure el meu Sabadell. I gairebé hi havia més afició visitant que local. L’estadi tenia el lateral tancat, era un estadi vell. No entenia com una ciutat amb tanta personalitat no acompanyava el seu equip. Tampoc va ajudar que algun president d’aquella època fos dels que prometia molt i pagava poc. Aquell Girona, però, s’ha convertit en un projecte ben treballat. De fet, la prova que demostra si un projecte està ben construït és veure com reacciona quan les coses no rutllen. A l’Espanyol ho saben prou bé, perquè han tornat més forts del descens. En el cas del Girona, el projecte ha resistit un descens, però també quedar-se a un pas de tornar a Primera.

El futbol català necessita més clubs a dalt. Històrics com el Nàstic o el Sabadell fan el que poden a la Primera RFEF. I tota una capital de llarga tradició, Lleida, viu un autèntic drama amb la gestió impresentable de la seva directiva. El Girona queda com l’única opció per tenir una tercera plaça a dalt. I li toca aquest any. Una temporada en què les coses no van començar del tot bé, però en què de mica en mica s’ha imposat la idea d’un tècnic admirable. Si Míchel ja era algú que cridava l’atenció quan s’emocionava dirigint el seu Rayo Vallecano, a Girona ha encaixat ràpidament. No es tracta només d’un tècnic amb bon gust. No es tracta només de tenir el sentit comú de voler aprendre català, si li toca viure a Catalunya. És la passió, són les ganes de treballar i formar part d’una nova fornada de personalitats del món de l’esport que parlen amb normalitat dels dies en què no han aguantat la pressió i han patit problemes psicològics. Seria una història rodona, si l’ascens que mereix el Girona arriba amb Míchel. Al club expliquen que quan Pep Guardiola va visitar el Girona, va gaudir fent-la petar durant un dinar amb Míchel. Amb un home de futbol disposat a tot per tornar a Primera. Seria un doble retorn. El del tècnic madrileny i el del Girona. Seria un final feliç merescut. Tant per al club com per a l'home escollit per dirigir el projecte.