El millor que li ha passat al Barça

El Barça de Hansi Flick camina amb pas ferm cap al somni del triplet: una il·lusió justificada a partir del futbol que exhibeix. La lliçó de maduresa del Metropolitano explica l’evolució de l'equip blaugrana cap a un nivell que semblava utòpic fa uns mesos. Els partits ens deixen un regust que no teníem des que Leo Messi reia feliç a la gespa. El Barça s’havia quedat congelat en el cèlebre “No nos alcanza” fins que va arribar ell: un entrenador d’una altra galàxia, amb un discurs natural dins i fora del vestidor, intel·ligent i amb les idees molt clares. L’equip és un coet propulsat a l’infinit: no recorda el que és perdre i, fins i tot quan les coses es tornen complicades, l’alemany sap traslladar la serenor de qui té un manual d’instruccions secret. Tots volen ser partícips del fenomen, demostrar el seu talent i rebre les abraçades del pare ós. Flick és el millor que li ha passat al Barça.

És impagable veure les espurnes als ulls de la gent comentant les jugades que lideren Pedri i Lamine Yamal –sisplau, resem a tots els déus perquè no es constipin mai–. S’aconsegueixin més o menys títols, només per viure el que vivim, el Barça ja ha guanyat amb l’aposta de Flick. Aquesta decisió és, sens dubte i de llarg, la millor del segon mandat del president Joan Laporta. Enmig d’una gestió erràtica i plena de llacunes, saber encertar el que més interessa en un club de futbol provoca que es desdibuixin tots els errors comesos, sepultats per la màgia seductora de la pilota. No hi ha un dia tranquil als despatxos, però el culer ho té molt fàcil per dissociar i dir: “No m’emprenyeu amb merders que no entenc i deixeu-me disfrutar tranquil”. La figura rutilant de Flick ho eclipsa tot: el club comença i acaba dins la seva mirada blava, neta, intensa i decidida.

Tant és que el retorn al Camp Nou sigui una promesa intangible; tant és que els problemes del fair play financer s’eternitzin; tant és que l’economia del club sigui com una partida dolenta del Monopoly. Imagineu-vos com seria de trista avui la vida sense Flick: el triomf més gran del club seria celebrar com un èxit la benedicció del CSD per no posar (més) en risc les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. Tot plegat després de descobrir que han desaparegut dels comptes els 100 milions d’ingressos anunciats a l’hivern per la dubtosa operació dels seients vip. “On és la boleta?” Intentar colar-li gols a Javier Tebas és divertit, però fer-ho als socis és reprovable. Flick també és el millor que li ha passat a Laporta.

La mitja hora (quasi) perfecta de Lamine Yamal