El miracle de la Mare de Déu de les Assignacions
Als que neguen que el futbol sigui una religió, aquest article els ajudarà a recuperar la fe. Han estat setmanes de pregàries en forma de correus electrònics i trucades a l’Oficina d’Atenció al Barcelonista. Jornades de penitència en seients d’infaust confort a Montjuïc. Al final la insistència ha tingut efecte i la Mare de Déu de les Assignacions ha fet cas als feligresos que van encendre tants ciris com renecs deixaven anar veient partits del Barça. Contra el Nàpols, malgrat les entrades VIP i els seients reservats per als italians, aquells centenars d'abonats que sempre protestaven per la cadira que els tocava, veuran el futbol amb localitats de bona visibilitat.
Ha estat una obra divina, que ningú en dubti. Perquè des de la llotja i des dels despatxos neguen que s’hagi premut cap botó màgic per complaure aquells aficionats descontents que es queixaven als mitjans de comunicació i a les xarxes pel tracte que rebien. Ni que sigui per casualitat? "Ni que sigui per casualitat!" I ha arribat just en una jornada clau, quan el Barça se la juga. A la gespa, a la caixa forta i a la junta directiva.
Perquè la Mare de Déu de les Assignacions és sàvia. Sap que en un partit tan important no es pot vacil·lar. El futbol ja és prou capriciós per deixar de banda l’afició. I res pitjor que una parròquia emprenyada, la teva, la més fidel, pujant a l’Estadi Olímpic Lluís Companys amb la mosca al nas. Aquest dimarts ho farà pensant només en la pilota. I, si és possible, il·lusionada per creure en la paraula de Xavi i tenir l’esperança que la seva decisió de tocar el dos a l’estiu catapultarà l’equip a Europa.
Pensament positiu. Sense sentir-se un moneder amb potes. Sense agafar els busos llançadora preguntant-se què coi hi fan allà si sembla que no els hi vulguin del tot. La pilota, només la pilota. Res de discutir si els que manen ho fan millor o pitjor, o si l’exili a Montjuïc s’ha d’allargar gaire més, com asseguren algunes males llengües des dels despatxos on es prenen les decisions a can Barça. Que els jugadors se sentin recolzats i que ningú miri a la llotja abans d'hora si al Nàpols se li acudeix avançar-se al marcador.
Això sí, caldrà seguir pregant. La Mare de Déu de les Assignacions no és com una aspirina que te la prens quan et fa mal el cap. Faran falta més ciris, més peregrinació. Més insistència i perseverança. En cas contrari, pot tenir la temptació de pensar que els feligresos han perdut la fe i deixar-los tirats altre cop. La religió no admet conformistes. Mentrestant, alegrem-nos-en. Ni que sigui per un cop, s'ha obrat el miracle!