Els missatges ocults del cara a cara musical Laporta-Font

Fa setmanes que els mitjans de comunicació fan seguiment dels comicis del Barça i Twitter fa mesos que bull amb consignes electorals, però si algú es pot atribuir el mèrit d’haver fet entrar aquesta campanya electoral com un fibló a les cases catalanes són dos badalonins. Es tracta dels músics Albert Fibla i David Ros, els autors de les cançons que les candidatures de Joan Laporta i Víctor Font estan reproduint in aeternum per popularitzar els seus projectes. Els respectius equips de comunicació s’han encarregat aquests dies que les dues melodies sonin per tot arreu: a les xarxes, a la ràdio, a la televisió, als actes de campanya... Quan sembla que ja està tot dit en campanya, però, l’ARA ha parlat amb músics i lingüistes per analitzar la versió musical del duel Laporta-Font i trobar nous matisos en les propostes d’aquests dos presidenciables. Toni Freixa és l’únic que no ha optat per fer un himne de la seva candidatura; el temps jutjarà si amb encert.

La primera conclusió que extreuen els experts consultats per realitzar aquesta anàlisi és que el públic jove pot fer decantar la balança aquest diumenge. “Víctor Font ho deu saber: la seva composició va dirigida descaradament a un públic més jove que la balada de Laporta i, de fet, segueix una fórmula molt semblant a la música que està de moda entre les generacions més joves a Catalunya, tipus Buhos”, explica el pianista Eduard Fernández, que destaca de l’himne de Sí al futur que és més “festiu” i “il·lusionant per al futur que vindrà” –el tempo és més ràpid, d’unes 130 pulsacions per minut– en concordança amb la recepta de “foc nou” de la candidatura. El saxofonista Marcel·lí Bayer apunta que la postproducció també entronca amb aquests aires més moderns: “Està molt més comprimida a nivell de so, de manera que si l’escoltes amb el mòbil ràpidament detectaràs el bombo, la veu i la reverb en primer pla”.

En contraposició, la versió musical de la candidatura de Laporta és més “lírica” –el tempo és de 70-75 pulsacions per minut– i compta amb una melodia més “sentimental” que se’t queda dins un cop ha acabat la cançó. “Aquest tema, i en línia amb el que ha fet el candidat durant tota la campanya, apel·la directament a la nostàlgia i a la possibilitat de tornar-ho a fer”, assenyala Fernández. En aquest punt, el músic adverteix de l’ús d’un acord clau: el de subdominant menor, que apareix al tercer acord de l’estrofa i que s’acostuma a fer servir pel seu caràcter melancòlic. “Són vells trucs que s’han utilitzat, per exemple, en edicions de La Marató o d’Operación Triunfo”, clou Fernández.  

La segona conclusió a la qual arriben els especialistes reunits per l’ARA és que, més enllà dels programes que puguin defensar les candidatures, els equips de Font i Laporta saben que les eleccions a la presidència del Barça només les poden guanyar apel·lant a l’emoció de la massa social. Per això segurament, expliquen aquests especialistes, tots dos han triat la fórmula musical de l’himne i han escollit una tonalitat major. “Les dues peces tenen els ingredients propis de l’himne: fan ressaltar el sentiment de pertinença, són molt insistents amb els missatges que volen transmetre –en el cas de Laporta, la paraula estimem apareix fins a 13 vegades en dos minuts– i són fàcils de cantar per a tothom, la tessitura no és ni molt aguda ni molt greu”, afirma Fernández, que diu que Estimem el Barça –salvant les distàncies– pot arribar a recordar el mític We are the world [we are the children] pels cors infantils. 

Segons la clarinetista Amanda Rollón, la base rítmica de l’himne de Sí al futur també afegeix emotivitat a la cançó i accentua aquest ànim d’“esperança” a qui l’escolta. “La percussió que apareix constant des del començament et trasllada a un estadi ple perquè s’assembla molt al ritme que acostumen a fer els bombos quan els aficionats coregen càntics”, assegura l’experta, que es coneix bé la sensació perquè també és jugadora de futbol sala. En el terreny rítmic, Bayer també remarca el recurs del picament de mans que dobla la caixa a l’himne d’Estimem el Barça: “És un truc vell que trobem en molts discos de funky dels setanta i que funciona perquè aixeca els ànims”. 

La lletra, segons Bayer, també suma en aquesta injecció de passió que volen transmetre totes dues cançons. Opina, però, que totes dues són molt senzilles: “Ens falta un nou Josep Maria Espinàs o un Pasolini català que ens faci les lletres dels himnes futbolers!”, exclama fent referència a l’escriptor i cineasta que millor va exemplificar el vincle del futbol i la intel·lectualitat.   

Una altra conclusió a la qual arriben els experts és que, tot i que aquest no ha sigut un dels punts més desenvolupats durant la campanya, preservar la catalanitat del Barça segueix sent una prioritat, de forma especialment explícita en el cas de la peça de Laporta. “Apareix la imatge de la flama que no s’apaga, un element molt present en la cultura catalana; també menciona la «dolça companyia», que pot recordar la «dolça Catalunya» de L’emigrant de Verdaguer; i surten mots com el seny i la tradició”, explica Gemma Bartolí, música i professora de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’experta també s’atura en l’última frase d’aquest himne –“Ho tornarem a fer”–, que remet al projecte laportista i alhora pot recordar la frase de Jordi Cuixart. 

En aquest sentit, Bayer suggereix que hagués estat bé que algun dels candidats s’hagués atrevit amb una sardana per promocionar el seu projecte: “Potser hagués estat una bona opció per connectar-lo amb el Cant del Barça original, una sardana ben bonica dels anys setanta”.

On són les dones als himnes?

L'última conclusió que denota l’anàlisi del cara a cara musical Laporta-Font no és cap secret: la presència de la dona és encara lluny d’estar normalitzada a l’entorn blaugrana. Si bé és cert que la versió de Font hi dedica una frase parlada –“Sí a un Barça en femení”, diu– i que Estimem el Barça inclou les veus blanques de dues nenes, el cert és que els dos himnes estan composats per homes i la veu principal també recau en ells. “Jo soc molt futbolera i sento que aquestes dues cançons no m’interpel·len tant com podrien fer-ho: fa la sensació que van dirigides a la franja de socis homes de 30 a 70 anys que veuen l’equip de Koeman els diumenges; quan el Barça té moltes seccions i equips femenins que també situen el club al primer nivell”, sentencia Rollón. 

Sigui com sigui, aquestes dues melodies s’estan escampant com una taca d’oli i les taral·legen fins i tot persones que no estan cridades a les urnes aquest diumenge. Un recurs útil en temps de covid: “En una campanya tan virtual per la pandèmia, haver optat per crear una banda sonora pròpia està permetent als candidats arribar a molts simpatitzants que ja taral·legen les lletres sense voler-ho i que, a la pràctica, són altaveus de les eleccions per als socis que tenen a prop”. Amb el permís, sempre, d’un dels que van ser pioners a pensar que la música podia ser una eina útil en uns comicis com aquests: Jaume Ferrer, que l’any 2010 va adaptar la lletra del mític I gotta feeling, de The Black Eyed Peas. “En qualsevol cas, a tots els hem d’agrair que no s’hagin atrevit a cantar ells”, clou Bayer, que considera que és una “falta de respecte als professionals de la música” quan els polítics ho fan.