Montilivi homenatjarà un capità inoblidable

GironaEl brillant idil·li d’Eloi Amagat i Montilivi viurà el seu punt final dissabte, en una nit que promet ser d’allò més emotiva i en què el capità blanc-i-vermell serà homenatjat contra el València. Aquell jove que es va estrenar el 28 d’octubre del 2004 en un Girona - Vila-real de Copa donant el gol del triomf en l’últim instant s’ha convertit en l’emblema del millor Girona de la història. Ningú representa més bé el significat d’una entitat que ha contribuït a fer gran amb dedicació, amor i carisma, i de la qual és l’únic jugador que ha vestit la samarreta a Tercera, Segona B, Segona A i Primera. “Ha anat escalant amb determinació i paciència, vivint un procés que per a la família ha sigut natural”, explica el seu germà Carles.

Josep Maria Nogués, actual entrenador del Paradou algerià, va ser qui el va fer debutar. “Transmetia maduresa i il·lusió, la seva carrera parla per si sola. Ha format part de l’elit d’una manera molt justa, amb un Girona que ocupa tots els seus sentiments i al qual sempre s’ha sentit lligat, acceptant totes les decisions que s’ha trobat. El seu comportament és exquisit, tots els homenatges que rebi són merescuts”, resumeix. Escàs de minuts, tenir continuïtat a l’inici va ser un malson que el va obligar a fer les maletes quatre cops. Al cap, però, només hi tenia tornar. “És casolà, fidel i molt tossut, i volia triomfar al seu club. Quan jugues a casa afrontes els obstacles amb un extra de superació, no s’hauria perdonat mai que el Girona arribés a Primera sense ell”, assegura el Carles rememorant els intents frustrats que va haver de patir.

Acumula nou temporades, 191 partits i nou gols de blanc-i-vermell. La seva ascendència ha calat més enllà del seu gen competitiu al terreny de joc. Avui viurà el primer acte commemoratiu: la roda de premsa del seu comiat en un estadi de Montilivi que ha anat canviant molt durant els anys en què ha defensat la samarreta del Girona. Però finalment ha arribat el moment que mai volia que arribés després d’una temporada en què el seu rol ha estat secundari. Tot i que sempre podrà dir que va jugar a Primera Divisió amb el seu Girona. Només sis minuts, el 16 de febrer passat, en la victòria contra el Leganés (3-0). “Veure’l sortir i fer un parell de jugades... Vaig estar amb els pèls de punta, dret, emocionat... Va tardar un dia i mig a contestar el whatsapp de felicitació, de tants que en tenia!”, afegeix el Carles, que valora el caliu que Montilivi va mostrar aquella nit. “Tot i no tenir protagonisme, ningú l’ha oblidat. La gent l’estima, sap tot el que ha fet pel Girona”.

Una empremta profunda

El 2015 va néixer la Penya Eloi Amagat, un gest que explica el perquè del seu simbolisme. “El seu adeu és llei de vida, només cal veure el que acaba de passar amb Iniesta. Ha somrigut quan les coses anaven bé, com al balcó de l’Ajuntament durant les celebracions de l’ascens, i ha estat a l’altura en els mals moments, com a principis d’aquella setmana llegint el comunicat sobre el malentès a Tarragona. Sempre ha mirat pel col·lectiu, deixant de banda els egoismes, donant i partint-se la cara, sent un model a seguir”, exposa Genís Pineda, un dels fundadors de la penya.

Ha deixat una empremta que ningú podrà esborrar, i ha creat un llegat que descriu la periodista Cristina Busquets. “És un dels gironins del Girona, una espècie en perill d’extinció. S’acomiada el 10 de Montilivi, el número que va escollir perquè ningú l’agafava perquè se li atribuïa mala sort. Diu que no ha aconseguit desfer-se’n, però no hi estic d’acord. L’ha convertit en un dorsal històric, associat a les aptituds que ha transmès des d’un primer dia en què segurament ni li va passar pel cap que el seu equip pogués jugar a Primera. Ha complert un somni, tot i que em sap greu que no n’hagi pogut gaudir com a ell li hauria agradat, com la brúixola que tants anys ha estat, encara que és el primer a perdre’s per la seva ciutat. Desitjo que es pugui acomiadar sobre el terreny de joc, allà on ha xalat i ens ha fet xalar. És un home de poques paraules, però sempre adequades. Se’l trobarà a faltar, però estic segura que, com sempre ha fet, tornarà. Quan portes tan endins el Girona no hi pot haver cap altre final que el retorn”, conclou sobre un jugador testimoni d’una aventura increïble.