Mor César Luis Menotti, l'apòstol del bon futbol que va engrescar el Barça

BarcelonaCésar Luis Menotti, conegut com el Flaco, ha mort avui als 85 anys a Buenos Aires. L'entrenador que va aconseguir que l'Argentina fos campiona del món per primer cop, el 1978, va guanyar-se amb el temps el respecte de l'esport mundial gràcies a la seva defensa d'un estil ofensiu. Convertit en tot un intel·lectual del joc, Menotti va treballar al Barça, on va coincidir amb Diego Armando Maradona. Durant dècades, va ser un dels grans defensors d'una forma d'entendre el joc i va influenciar homes com Marcelo Bielsa, Pep Guardiola o Lionel Scaloni. A l'Argentina, el debat oposava el menottisme al bilardisme, contraposant-lo amb l'estil del tècnic campió del món el 1986, Carlos Salvador Bilardo.

Nascut a Rosario, ciutat de genis com Messi o Bielsa, Menotti va ser un bon davanter. Abans del debut en el futbol professional, va jugar a clubs de barri. De fet, no semblava destinat a ser jugador, ja que amb 21 anys encara era a lligues amateurs, però va ser descobert per un vistaire del Rosario Central, club del qual era seguidor, i de forma sorprenent va arribar a debutar a primera amb 22 anys. Menotti recordaria com el dia del seu debut, contra el Boca Juniors, l'entrenador Enrique Lúpiz va explicar al president del club, Federico Flynn, quina seria l'alineació. Quan el president es va sorprendre en saber que jugaria aquell jove prim, Lúpiz li va donar una bola de billar a Menotti, ordenant-li que fes tocs per demostrar el seu talent. Central va guanyar el partit i Menotti va marcar un gol, per descomptat.

El 1965 va fitxar pel Boca Juniors, equip amb el qual guanyà una Lliga en la seva primera temporada. Aquí ja va demostrar el seu caràcter, donant ordres als veterans i mostrant-se crític amb la forma de preparar els partits. Tothom va entendre que estaven veient un futur entrenador, però vestit de curt. Després va jugar als Estats Units i al Brasil, on va estar dues temporades jugant amb el Santos. Amb el conjunt de Pelé, de qui sempre parlava meravelles, va guanyar el Campionat Paulista de 1968. Amb les seves patilles, els cabells llargs i un cos prim, era més tècnic que fort, més llest que agressiu. Com a jugador, també va debutar amb la selecció argentina, destacant pel seu talent però també per criticar la manca d'organització de la Federació.

La seva carrera com a entrenador de futbol va començar el 1970 al Newell's Old Boys com a segon entrenador, auxiliant un altre tècnic recordat: el Gitano Juárez, amb qui havia jugat. La temporada 72-73 va entrenar l'Huracan i va aconseguir guanyar una Lliga argentina. D'aquell equip campió es recorda no només el títol obtingut sinó també l'espectacular forma d'entendre el joc per part de cadascun dels seus jugadors, entre els quals van sobresortir Roque Avallay, Alfio Basile, René El Loco Houseman, Miguel Brindisi o Carlos Babington. Un equip de culte que va enamorar a molts argentins i que de pas, li va obrir la porta de la selecció argentina.

Menotti va voler revolucionar-ho tot, però es va trobar amb un entrebanc: el cop d'estat dels militars. Ell que sempre va admetre ser un home políticament d'esquerres i va arribar a militar al Partit Comunista, va patir pel seu destí. Creia que perdria el càrrec i va valorar fugir del país, ja que cada cop més persones eren segrestades pels militars. Però la Federació va dir-li que podia seguir en el càrrec per preparar el Mundial que l'Argentina organitzava el 1978. Menotti admetria que no sempre va saber què calia fer, en els temps de foscor. "Si guanyàvem, donàvem una alegria al poble. Però també als militars", diria ell, que tenia una fotografia del Che Guevara, fill de Rosario com ell, al seu despatx. Per a aquell torneig, per cert, no va convocar un jove Diego Armando Maradona. Igualment, els argentins es traurien l'espina de no haver guanyat mai el Mundial a la final contra els Països Baixos, imposant-se a la pròrroga a l'estadi Monumental. Un any després, guanyaria el Mundial juvenil al Japó, ara ja amb Maradona a l'equip.

A mitjans de la temporada 82-83, va fitxar pel FC Barcelona per substituir Udo Lattek a la banqueta. Llavors Maradona ja era al club, un fet clau. El desembre del 1981 ja es va viure una primera reunió en què les parts van anar preparant el terreny per al fitxatge. Va ser Jorge Czysterpiller, mànager de Maradona, qui va organitzar la trobada de Menotti amb Josep Lluís Núñez, president del Barça, Nicolau Casaus i Joan Gaspart. Però Menotti llavors encara era seleccionador argentí, així que el fitxatge no va tancar-se. Menotti no arribaria al Camp Nou fins al 6 de març del 1983, quan Lattek va ser acomiadat. El seu Barça toparia amb la contundència de l'Athletic de Javier Clemente, equip que lesionaria Maradona i Schuster i frustraria les aspiracions catalanes de guanyar la Lliga. Igualment, l'equip va aconseguir aixecar la Copa del Rei i la Copa de la Lliga. La Copa, contra el Madrid, amb les famoses botifarres de Schuster. Després del joc fred amb Lattek, el barcelonisme va il·lusionar-se amb un estil més ofensiu, ja que Menotti defensava que el gol havia de ser "una passada a la xarxa" i que el futbol no era res més que "espai temps i engany". El tècnic va introduir moltes idees en el joc que farien escola, a Barcelona, apostant per la passada com a eix de tot, idea, en què connectava amb l'escola neerlandesa.

El comiat de Barcelona

Un any després d'haver assumit el càrrec, Menotti va deixar el càrrec aclaparat per problemes personals, ja que la seva mare havia mort feia poc a Buenos Aires. “Maradona em va dir que si jo em quedava a Barcelona ell no se n'anava a Nàpols. Vist en perspectiva tot el que va passar a la seva vida personal, tant de bo m'hagués quedat a Barcelona. De seguida vaig saber de l'infern que estava patint el Diego a Itàlia i dels problemes amb les drogues”, va dir en una entrevista. Ben cert és que Maradona va guanyar títols al Nàpols, però va perdre el control de la seva vida. "Tenia un problema i ningú li deia les veritats", li deia a l'ARA fa uns anys el mateix Menotti. El Flaco recordava el seu pas per Barcelona amb nostàlgia: "Quan jo marxo per motius personals Maradona em demana que em quedi, perquè ell volia seguir al club, però no s'entenia bé amb Núñez. S’ha dit que va començar a tenir problemes. Segurament és cert. Però la pitjor part vindria després, en aquest joc d’extrems. Com més gran va ser la glòria, més dur va ser el càstig".

Al Barça, Menotti va guanyar la Copa del Rei, la Copa de la Lliga i la Supercopa d'Espanya. Més tard, el 1986, va començar a entrenar el Boca Juniors. Amb una sola ronda de campionat en va tenir prou per aconseguir amb Boca un bon repunt que el va portar a ser finalment quart en el torneig. La temporada 87-88 va entrenar l'Atlètic de Madrid, però no va aconseguir finalitzar el contracte, ja que en la jornada 29 va ser acomiadat per Jesús Gil per la trajectòria irregular de l'equip. Això sí, va donar una gran satisfacció a l'afició matalassera al golejar per 4 a 0 a l'Estadi Santiago Bernabéu el Reial Madrid. La seva imatge, sempre fumant, es va fer famosa. D'ell es diria que coneixia totes les llibreries de Buenos Aires i que podia fumar més de 40 cigarretes cada dia.

El 1989 va tornar al seu país per entrenar el River Plate, però tampoc no hi va acabar el campionat a causa dels mals resultats. Un any més tard va marxar a l'Uruguai per asseure's a la banqueta de Peñarol, on no va aconseguir obtenir bons resultats i d'on va ser, un cop més, acomiadat. L'agost del 1991 va ser nomenat tècnic de la selecció de futbol de Mèxic, càrrec que va ocupar durant un any i mig, en què va contribuir al desenvolupament futbolístic de molts jugadors mexicans. En acabar la seva etapa com a seleccionador, es va dedicar a treballar com a comentarista en diverses cadenes de televisió, i el 1993 va tornar a les banquetes per dirigir novament el Boca Juniors, amb el qual va realitzar una campanya irregular. Després aniria saltant de club en club, a l'Argentina o Itàlia, en periples curts. Ja no va guanyar més títols. El joc havia evolucionat i ell era respectat pels entrenadors, que volien escoltar-lo, però no tant pels presidents, que només volien guanyar.

Els últims anys es va dedicar a escriure llibres, fer xerrades i seguir des de la distància els partits de l'Argentina o dels equips entrenats per Josep Guardiola, a qui admirava. Mai deixava de mirar partits, però tampoc de llegir llibres i escoltar música. S'havia enamorat de Vázquez Montalbán a Barcelona i guardava com un tresor una gravació d'una festa d'aniversari a casa seva, a Barcelona el 1983, quan Joan Manuel Serrat va anar a cantar tangos.

Els darrers anys, la Federació argentina el va cridar de nou per si podia coordinar les seleccions. Així ho va fer, afirmant que la clau no era triomfar, era tenir una idea de joc. Tres anys després, l'Argentina guanyava el mundial per tercer cop.