Mor Encarna Hernández, la gran pionera del bàsquet

BarcelonaEncarna Hernández, coneguda com la noia del ganxo, va morir dilluns als 105 anys a Barcelona. L’exjugadora i exntrenadora és considerada una de les grans pioneres del bàsquet. A més, va ser una gran defensora de l’esport femení durant el franquisme.

Encarna Hernández Ruiz va néixer a Llorca (Múrcia) el 1917 i als 10 anys va arribar a Barcelona juntament amb els seus pares i els deu germans. Des del balcó de casa seva, al carrer Entença, va veure jugar uns nens en un camp de sorra i una cistella de fusta, i va decidir afegir-s’hi. Va començar a practicar bàsquet amb 13 anys al seu barri, en un camp construït per qui més tard seria el seu marit, Emilio Planelles. Si bé la seva màxima repercussió als mitjans de l’època la va aconseguir amb el bàsquet, l’Encarna també va practicar altres esports com el ciclisme, el patinatge i l’atletisme.

L’any 1931 va formar part de la fundació del Club Atlas, on es va convertir en la màxima anotadora per davant dels homes. Després va vestir els colors del Laietà, club amb el qual va guanyar el primer campionat de Catalunya femení sense perdre cap partit (1936), el Cottet i el Moix Llambés. Abans, però, el 1932, ja s’havia convertit en la primera entrenadora del país, al Peña Garcia de L’Hospitalet de Llobregat. Durant molts anys va compaginar la vida laboral amb l’esportiva. Va acabar signant amb el Barça, club on es va estar entre els anys 1944 i 1953, fins que va decidir retirar-se per ser mare. L’Encarna va arribar a tenir una oferta internacional del SEU italià, cosa insòlita a l’època, però la va rebutjar. A més, també va ser àrbitre.

El sobrenom de la noia del ganxo va ser popularitzat a causa de la naturalitat amb què executava a la pista aquest elegant moviment que l’ha acompanyat fins a l’últim dia. Un emotiu documental per Raquel Barrera que es pot recuperar a Filmin, La niña del gancho, en repassa la trajectòria i mostra els lligams que tenia amb Laia Palau. “Parlem de capitana a capitana”, li deia de manera molt afectuosa l’actual directora esportiva de l’Spar Girona.

Hernández havia de participar com a atleta a l'Olimpíada Popular de 1936 de Barcelona, un esdeveniment que no es van arribar a celebrar per l’inici de la Guerra Civil. El règim va acabar seleccionant-la com a instructora d’educació física i entrenadora de la Secció Femenina de Falange.

L’esport, eina de construcció social

La Federació Catalana (FCBQ), la Federació Espanyola i el Consell Superior d’Esports li van retre diferents homenatges. L’Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu “com a referent d’una època en què naixia l’esport al nostre país i representant d’una generació de pioneres que van trencar amb el que era políticament establert en aquell temps i que, amb la naturalitat de les seves il·lusions, va treballar per la igualtat d’oportunitats en l’esport com a eina de construcció social”.

Segons el consistori, “Encarna Hernández va tenir el lideratge i coratge d’impulsar l’esport femení en un moment contra corrent al nostre país, sense deixar de lluitar per impulsar el bàsquet femení espanyol. Va trencar les barreres i els prejudicis socials de l’època per impulsar l’esport femení en un context molt complicat. El seu exemple ha servit per a moltes generacions posteriors i va posar les bases de la igualtat de gènere en l’esport, en especial en l’àmbit del bàsquet. La seva figura ha estat una gran referent de moltes jugadores perquè va tenir la valentia d’impulsar l’esport femení”.