BarcelonaEl nom de la Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) està lligat al Dakar des de fa més d'una dècada. La catalana ha pogut acabar totes les edicions en les quals ha participat. La paraula rendir-se no existeix en el seu diccionari. No l'aturen ni els accidents, ni les lesions ni tampoc les tragèdies com la mort de Paulo Gonçalves en l'edició del 2020, un episodi que Sanz recorda entre llàgrimes. La pilot atén l'ARA abans d'emprendre una nova aventura al desert de l'Aràbia Saudita sobre quatre rodes.
És el teu tercer any en cotxe. Ha canviat l’entrenament respecte a les edicions anteriors?
— No. M’agradaria haver pogut fer més quilòmetres. Vam fer uns tests al Marroc i van anar molt bé. És veritat que l’ideal seria fer un ral·li abans del Dakar. El cotxe m’ha fet créixer molt aquests tres anys. M’estic preparant físicament, sé el que funciona i el que no i l’experiència ajuda molt.
L’any anterior vas explicar a l’ARA que no havies preparat mai el Dakar mentalment. Aquest any és l’excepció o continua igual?
— Sempre he tingut la sort de ser forta mentalment en el moment de competir. Soc de les que quan una cosa funciona no cal tocar-la gaire. És una de les meves virtuts i és innat. Conec gent que ho treballa molt i que l’ajuda, però en el meu cas sento que ja funciono més o menys bé. Per arribar mentalment preparada has d'entrenar bé i tenir la consciència tranquil·la d’haver fet bona feina.
Quan anaves amb moto, pilotaves sola, sense ningú al voltant. Al cotxe hi vas acompanyada, però com passaves les hores soles amb la moto?
— M’agradava. Soc una persona molt independent i m’agrada estar sola. Soc una mica rara, però no em fa res [riu]. Tens més temps per pensar, fer-te les teves pel·lícules... En els moments dels enllaços m’imaginava coses, o, fins i tot, vaig arribar a escoltar audiollibres per desconnectar, però durant l’etapa no tens ni temps per pensar que estàs sol.
Quina és la gran por del desert?
— Amb moto era fer-me mal. Era molt més fàcil perquè estava més exposada. Ara, al cotxe li tens respecte, ja que un accident fort també et pot fer més mal, però em sento segura. La meva por no és dins del desert, és la de no trobar els mitjans econòmics per poder acabar anant amb el millor cotxe possible al Dakar.
En l'edició passada vas accidentar-te amb el cotxe i vas fer voltes de campana.
— Va ser lleig perquè no ens ho esperàvem. Era una recta plana. Vam fer una bolcada de 150 graus, vam tocar sis cops el terra i va ser dur. És cert que quan tens un ensurt t’esperes que puguis bolcar, però no va ser el cas i ens vam espantar molt. També pel copilot, que vaig sentir que es queixava i pensava que s’estava fent mal. Sort que no va haver-hi arbres, ja que hauria sigut pitjor. Vam quedar atordits deu minuts i la visió em va quedar afectada durant uns dies.
Deu ser aclaparador tenir un accident al mig del desert.
— És desagradable. Quan passen coses que no són culpa teva és frustrant. Et venen pensaments negatius: tot l’any treballant, l’esforç dels patrocinadors, el sacrifici... Mentalment és difícil. Primer et quedes tocada, però després busques nous objectius per continuar endavant, mirar de passar pàgina i gaudir de les etapes.
Les pilots del teu equip són totes dones.
— És el reflex del canvi que està fent el Dakar. Quan vam començar érem unes cinc noies en total. Ara som unes 50 i es veu reflectit en els equips. I no només en les pilots, sinó que també en les enginyeres o mecàniques, entre d’altres.
Has acabat en les 14 edicions en què has participat.
— Sí, soc tossuda i quan faig alguna cosa intento portar-la fins al final. Això és molt important en el Dakar. He viscut moltes situacions en la competició en què molta gent hauria plegat. Per exemple, va haver-hi un any que se’m va trencar el motor de la moto i amb el company d’equip i una corda vam arribar al final de l’etapa. O l’any passat, quan vaig bolcar, molta gent hauria marxat a casa. Això em fa estar on soc i ho agraeixo.
El Dakar se celebra a Nadal. Com vius aquestes èpoques amb la família?
— Estic molt acostumada que per mi els Reis no existeixin des de fa 15 anys. M’imagino els que tenen fills i han de marxar per aquestes dates a la competició i deu ser molt complicat perdre’s l’alegria dels petits. Però per a mi no és un problema. El Cap d'Any és atípic, ja que algun cop hem marxat l’1 de gener i acabes d’hora per anar a dormir. A casa celebrem Nadal i Sant Esteve. És diferent perquè fas menys dies de festa, però també sento que ho gaudeixes més.
Amb el cotxe vas tenir un primer any per experimentar, un segon per millorar i ara un tercer per guanyar?
— Guanyar, no. Hem de ser realistes: és impossible. Anem amb un cotxe de tracció posterior i no podem lluitar amb els 4x4. No estem amb igualtat de condicions. L’objectiu és fer-ho bé en la categoria, estar el més endavant possible i lluitar. Un top 15 seria una victòria.
En 14 participacions al Dakar has viscut de tot, però quin ha estat el moment més dur?
— He tingut accidents, caigudes, dolor... però són coses que tenen solució. El moment més dur va ser el dia que vam perdre el Paulo Gonçalves. Quan vam passar pel lloc de l’accident vam ser conscients del que va passar. Va ser molt dur.