El Mundial que Messi (també) va dedicar als catalans

BarcelonaMai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m'ha agradat. Suposo que, en bona part, perquè tenia enveja de veure els altres que sí que la podien sentir. Però és que jo no tenia selecció, almenys fins a aquesta Copa del Món. I la pròxima, malauradament, tornaré a quedar-me sense, perquè la meva seria Catalunya. Avui, però, m'he emocionat veient Messi aixecar l'únic trofeu que li faltava en l'última ocasió que podia fer-ho. L'ha aixecat amb un somriure que amagava totes les cicatrius amb l'Argentina, que avui ha suturat per sempre més.

Mai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m'ha agradat. M'he vist posant-me les mans al cap després de l'empat, en dues ocasions, de França. M'he vist vibrant en una final entre argentins i francesos i m'he dit a mi mateix que valdrà la pena aguantar els plors i els relats carregats d'èpica i de patiment de la victòria de l'Argentina, perquè també sento aquest triomf una mica meu. Durant aquest mes m'he trobat explicant –gairebé amb la pell de gallina, perquè molts hem sigut una mica argentins durant el Mundial– com Messi va connectar una passada única envoltat de quatre jugadors dels Països Baixos perquè Nahuel Molina fes gol als quarts de final. "Només ho pot fer ell", repetia una vegada i una altra, mesclant la passió amb l'obsessió. M'he trobat veient en bucle la jugada messiànica que va fer per segellar el triomf contra Croàcia i, així, la classificació per a la final.

Mai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m'ha agradat. Perquè el triomf de Messi és el de tota una generació de blaugranes. Una generació malacostumada, perquè amb Messi tot era més fàcil. Per a molts, és el triomf de la nostàlgia. M'hi incloc. És el triomf d'aquell Barça que el va veure créixer al costat del somriure etern de Ronaldinho. D'aquell Barça que va meravellar amb el 10 brillant sota les ordres de Pep Guardiola. També, d'aquell Barça, diferent però letal, del trident de Luis Enrique. Per als argentins és el triomf del seu país i, espero, la fi de l'etern (i ja cansadament absurd) debat de comparar-lo amb Maradona. I per a molts catalans orfes d'una selecció que ens representi, és un triomf que ens podem fer, ni que sigui una mica, nostre. Sempre li estarem en deute per regalar-nos els millors anys del Barça. I el futbol estava en deute amb ell perquè el millor jugador de tots els temps es mereixia una Copa del Món.

Mai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m'ha agradat. Perquè l'ha guanyat Messi.