La muntanya de l'amor i l'odi per tancar un cicle

Un cim per passar a la història i, sobretot, per tancar un bonic cicle personal. L’Everest és l’última de les 14 muntanyes més altes del món que li queden per conquerir a Ferran Latorre, que podria convertir-se, entre el 20 i el 25 de maig -quan espera assolir el cim-, en el primer alpinista català que ho aconsegueix. Fins ara només 16 persones al món ho han aconseguit sense oxigen, entre els quals dos espanyols.

Avançaria per poc Òscar Cadiach, a qui només li falta el Broad Peak, un cim que tornarà a intentar aquest estiu. Latorre defuig la rivalitat amb Cadiach, a qui admirava com “un heroi d’adolescència”, fins al punt que el va anar a rebre a l’aeroport amb 14 anys, quan Cadiach va tornar de pujar l’Everest el 1985.

Els 8.848 metres de l’Everest ja se li han resistit sis cops a aquest barceloní arrelat a Osona de 46 anys, que manté una relació especial amb la muntanya més alta de la Terra. “Hi sento amor perquè sempre l’he desitjat, i sé que no té culpa del que ens ha passat. És un actor imparcial”, comenta. Allà hi ha viscut moments molt durs, com la pèrdua d’un amic, Xavi Lamas, el 1995, un moment que recorda amb dolor. “Li tinc odi perquè hi he perdut un company, que és el pitjor que et pot passar, i perquè no m’ha deixat pujar-hi fins ara”. La muntanya que reuneix més literatura va enamorar-lo, precisament, gràcies al llibre Lonely victory, de Peter Habeler, el primer alpinista, juntament amb Reinhold Messner, que va pujar l’Everest sense oxigen, el 1978. “És el que em va fer somiar, em va encendre la flama de voler escalar l’Everest algun dia”, confessa Latorre, que va començar a sentir-se atret per la muntanya ben jove, amb 13 anys, quan va fer una excursió amb l’escola a la Punta Alta (3.014 metres), al Parc Nacional d’Aigüestortes. “Mai havia estat al cor del Pirineu, em va captivar l’èpica de pujar un cim i la sensació d’estar en un escenari grandiós de natura salvatge”, rememora.

Aquesta sensació el va marcar i l’acompanya des d’aleshores. Fent de càmera per al programa Al filo de lo imposible Al filo de lo imposibleva aprendre a “buscar i polir una mirada pròpia” del que l’envoltava. “Escalo per tres impulsos: una certa bellesa de l’escenari i la seva atracció estètica, pel repte esportiu i per la curiositat de descobrir terrenys salvatges i estar en llocs solitaris on ha passat poca gent perquè són de difícil accés”, assegura. En la seva etapa com a càmera també va acompanyar alguns dels alpinistes espanyols més reconeguts, com Juanito Oiarzabal, José Carlos Tamayo o Edurne Pasaban en alguns vuitmils. Aquesta experiència va fer que es motivés per fer el projecte, en solitari, d’assolir els 14 cims més alts.

El 1999 va estrenar-se amb l’Annapurna, i el van seguir el Shisha Pangma (2005), el Broad Peak (2007), el Dhaulagiri i el Manaslu (2008), el Kanchenjunga (2009), el Gasherbrum II (2012), el Lhotse i el Cho Oyu (2013), el K2 (2014), el Gasherbrum I (2015), el Makalu i el Nanga Parbat (2016). Aquest últim va ser el més dur per a Latorre. “Per un tema psicològic, ho vam intentar dos cops, un dels quals per una ruta nova, era el 13è vuitmil i venia cansat físicament del Makalu. És la muntanya que té més desnivell des del camp base”, evoca.

Malgrat que l’Everest no és el cim més complicat tècnicament, el fet d’intentar-ho sense oxigen complica l’ascensió: “La diferència és enorme, és com haver de fer una marató en 2 h 10 min o en 5h. Et fa arribar al teu límit fisiològic”, diu. L’austríac Hans Wenzl, el francès Yannick Grazianni i un xerpa l’acompanyaran en el seu setè intent a un cim que fa anys que anhela: “Hi he somiat moltes nits, sobretot aquest últim any d’entrenament, on visualitzes molt els últims metres i vols fer una connexió amb la muntanya”. Els nervis, el cansament o la càrrega emocional li impediran dormir la nit abans, però tot tindrà sentit quan assoleixi el seu somiat últim gran cim.