El triatleta campió de la Behobia-Sant Sebastià que somia en ser als Jocs Olímpics
Nan Oliveras, que dedica els triomfs al seu pare, explica a l'ARA com és guanyar una de les curses més prestigioses de l'Estat
BarcelonaNan Oliveras no es cansa de guanyar. Aquest diumenge ha firmat el millor temps a la mitja marató de Ripoll. Però això no és tot: ha batut el rècord absolut de la prova amb un temps de 01.05.40. Ho ha fet tan sols una setmana després d'arribar també primer a la Behobia-San Sebastià, una de les curses més famoses de tot l'Estat. Quan trenca la cinta de meta, repeteix un ritual: dedica la victòria al seu pare. No hi ha cap dia que el Nan no recordi la persona que més suport li ha donat durant tota la seva vida. “Fa un any i mig que el nostre pare ens va deixar. Quan tenia 16 anys i havia d’anar a competir, ell agafava el cotxe i em portava a l’altra punta d’Espanya o m’animava a agafar un avió si havia d’anar a un altre lloc del món", recorda. "Ell sempre em va ajudar a complir els meus somnis". Quan el Nan competeix, no oblida qui l'ha ajudat a pujar al cim.
Nan Oliveras és un home de detalls. Té en compte cada variable, cada element. “Dels rivals, en coneixia alguns de catalans. D’altres, però, no els coneixia, i tampoc sabia ben bé què esperar", relata a l'ARA sobre el triomf a la prestigiosa Behobia-San Sebastià. Es guia per l'experiència: "Sabia que seria una carrera molt dura, en la qual hauria d'anar descartant rivals i intentar arribar als últims quilòmetres amb el mínim nombre de corredors possible", diu. "La majoria dels atletes que s’hi dediquen són molt més ràpids, però aquesta és una carrera que també implica molta resistència i força”, explica el Nan, i aquestes són dues de les seves virtuts.
El triatleta recorda el seu camí cap a la victòria a terres basques. Quilòmetre a quilòmetre, cada pas compta: “Als primers quilòmetres vaig començar fort, però després, amb el vent de cara, vaig baixar una mica el ritme per no desgastar-me i no fer la feina als altres". El moment clau va arribar a partir de l'equador de la cursa: “Cap al quilòmetre 10 o 12 ens vam escapar l’Artur [Artur Bossy, un altre atleta català] i jo, i a partir d’allà vaig veure que la victòria podia estar una mica més a prop. En l’última pujada vaig intentar accelerar una mica més per desenganxar-me a poc a poc", i així va ser. "Els últims quatre quilòmetres fins a la meta, que són en baixada, vaig poder gaudir molt més i arribar primer”.
"No sabia ni què era el triatló”
L'esport sempre ha acompanyat el Nan. Quan era petit, els seus pares sempre els van motivar, a ell i a les seves germanes, a fer exercici. “A casa meva, l’esport ha estat sempre una cosa molt important. En primer lloc, em vaig apuntar a fer natació amb les meves germanes i després vaig començar amb l’atletisme, i m'anava prou bé. Quan tenia 14 o 15 anys em van dir que podria provar el triatló, però jo no tenia ni idea de què era”, recorda entre somriures. "A les competicions, el meu pare sempre hi era per animar-me i ensenyar-me a gaudir, i així ho he fet sempre. Ara estic molt orgullós de tot el que he assolit durant la meva trajectòria", afirma entusiasmat.
El 2015 va ser un dels millors cursos de la carrera com a atleta del Nan. "Aquella temporada vaig quedar tercer del món en triatló de distància olímpica [també coneguda com a distància estàndard i que consta d'1,5 km nedant, 40 km en bici i 10 km corrent], també vaig fer quart en una Copa del Món i vaig guanyar el campionat d'Espanya [també de distància olímpica]". A l'any següent, en canvi, tot se li capgiraria per culpa d'una malaltia: "El 2016 vaig començar competint a la Copa del Món a Austràlia, al març, i allà em vaig posar malalt de mononucleosi", recorda. "Els resultats no m'acompanyaven i als entrenaments no em veia bé. Durant uns anys, vaig passar una etapa en què no estava al 100%, ni a les competicions ni als entrenaments".
Després d'una època difícil, el Nan es retrobaria amb el seu millor nivell al costat del seu referent. "L'any 2020 va ser quan vaig conèixer el Jan Frodeno, el millor triatleta de tots els temps [tres vegades campió del món] i qui m'acompanya a cada entrenament. Amb el Jan vaig tornar a competir bé a la distància olímpica, després de la pandèmia".
Jocs Olímpics, el seu somni
El Nan, content pels últims triomfs, parla també del futur. És un atleta ambiciós, amb noves metes per trencar i nous objectius per assolir. "De moment encara no he fet cap Iron Man. Ara m’estic dedicant a la distància olímpica", aclareix. "D’aquí a uns anys sí que m’agradaria habituar-me a la triatló de mitjana distància [1,9 km nedant, 90 km en bici i 21 km corrent] —ja en va disputar una, la de Zarautz, i la va guanyar— i, més endavant, a llarg termini, segurament passaré a competir a l’Iron Man [o la llarga distància: 3,8 km nedant, 180 km de bici i 42,2 km corrent]".
D'altra banda, aquest atleta d'Olot comparteix el somni de tot esportista: “M’encantaria participar en uns Jocs Olímpics. Tinc l’oportunitat d’entrenar amb Jan Frodeno i estem intentant ser als pròxims Jocs. Sé que és molt difícil —afegeix—, ja que aquí, a Espanya, hi ha molt nivell. Però durant els pròxims dos anys intentaré competir al màxim i espero que tot surti bé”, diu esperançat.