Naomi Osaka posa sobre la taula la necessitat de parlar de la salut mental dels esportistes

BarcelonaNaomi Osaka no és una esportista com les altres. Al circuit professional de tenis tothom ho sap. La jugadora japonesa, just en el millor moment de la seva carrera, ha decidit aturar-se i passar uns mesos sense competir, i ha posat sobre la taula la necessitat de parlar sobre la salut mental dels esportistes. Sense amagar-ho ni voler maquillar-lo, la japonesa ha admès que pateix una depressió. "Som diferents. Jo soc grassa, altres persones són primes. Tothom és diferent i cadascú afronta els problemes com vol. "Ella ha decidit fer-ho així i crec que està fent-ho molt bé, ha estat valenta", ha explicat la nord-americana Serena Williams per defensar la decisió de la número 2 del tenis mundial de no competir a Roland Garros, d’on s’ha retirat després de guanyar en el debut a la primera ronda.

Tothom és diferent. Però durant molts anys, els esportistes no volien admetre públicament que no estaven bé. No és el cas d’Osaka. Ara fa una setmana va explicar que havia decidit no comparèixer en roda de premsa després dels partits, començant pel Grand Slam de Roland Garros. "He pensat molts cops que la gent no té en consideració la nostra salut mental. He vist molts vídeos d’esportistes que s’enfonsen en roda de premsa després de perdre, un fet que també m’ha passat. És com rematar una persona que ha caigut. No entenc les raons per rebre preguntes que ens fan dubtar", va explicar. Al saber que seria multada amb 15.000 euros per no haver anat a la sala de premsa després de debutar al torneig amb una victòria, Osaka va decidir abandonar la competició. El circuit de tenis professional li va recordar que les obligacions eren les mateixes per a totes les jugadores i que volien parlar amb ella per ajudar-la, però que en cas de no anar a les rodes de premsa en els propers tornejos que jugui, seria multada de nou.

"No he buscat provocar una situació així. La millor solució és retirar-me per permetre que la resta de la gent es pugui centrar en el tenis. Mai banalitzaria sobre la salut mental. He patit problemes de depressió des de l’Open dels Estats Units del 2018 [quan va guanyar] i m’està costant molt. Tothom qui em coneix sap que soc introvertida i que sempre porto auriculars als tornejos per intentar portar millor l’ansietat social. Malgrat que la premsa s’ha portat bé amb mi, especialment aquells bons periodistes als quals demano disculpes si els he fet mal, a mi no em surt de forma natural parlar en públic, em poso nerviosa i m’estressa haver de donar rodes de premsa. Ara necessito aturar-me i quan torni, parlar amb el circuit per trobar una manera de fer millor les coses amb la premsa, els aficionats i els jugadors", va explicar la jugadora, de 23 anys.

El gest d’Osaka ha provocat una allau de mostres de suport, tot i que també s’han sentit veus crítiques, com Rafa Nadal, que va dir: "Puc entendre el que pensa la Naomi, però sense la premsa no seriem els atletes que som", argumentant que hauria hagut d’anar a la sala de premsa. El seu exentrenador i tiet, Toni Nadal, va escriure un article a El País en els mateixos termes. "Si patia aquests problemes és sorprenent que no ho hagués comunicat abans a l’organització. Cap jugador hauria de demanar un tracte preferencial". Si alguns esportistes, com els Nadal, no han empatitzat amb Osaka, d’altres sí que ho han fet. "Un dels problemes que tens quan pateixes ansietat o una depressió és la por que no t’entenguin, que creguin que exageres", explica el psicòleg esportiu Chema Buceta.

Reflexions com les de Toni i Rafa Nadal no ajuden en aquest sentit. El serbi Novak Djokovic, en canvi, va definir Osaka com "la més valenta" per haver fet aquest pas, mentre que l’exjugador André Agassi s’hi ha solidaritzat. Agassi, de fet, va ser dels primers en parlar l’infern que pateixen els tenistes a la seva autobiografia, on explicava: "Al ser un esport individual, et sents molt sol. Tothom espera que guanyis, i al final estàs tu sol, rodejat de gent que et mira i et pregunta. Jo era campió d’un esport que odiava per dins". 

Segons l’excampiona de dobles Pam Shriver, ara comentarista d’ESPN, la reacció dels organitzadors del circuit va ser "horrible". "En lloc de donar suport i escoltar, li van afegir més pressió; el que ha fet la Naomi es posar sobre la taula la necessitat de parlar més dels problemes de salut mental que pateixen els esportistes", va dir. De fet, Shriver ha explicat que fa uns anys Osaka s’hauria quedat més sola, perquè era habitual prendre medicaments i altres substàncies per lluitar contra l’ansietat i els nervis. "Ningú volia perdre i ningú volia semblar dèbil. Per això cal valorar el gest de la Naomi", ha dit. La gran promesa nord-americana del tenis, Coco Gauff, també va explicar fa poc que va necessitar fa uns anys ajuda per poder portar millor la pressió de ser al circuit, on se sentia "molt sola" malgrat estar envoltada de gent. "Quan un esportista triomfa ja de ben jove, és més vulnerable a problemes psicològics. L’èxit t’aïlla, et fa sentir sol. I quan perds, costa molt tornar-se a aixecar", explica Buceta. 

Un dels esportistes que han donat suport a Osaka ha sigut el futbolista Andrés Iniesta, que al llibre La jugada de mi vida va explicar per primer cop que havia patit depressions quan jugava al Barça. "Només volia que arribés la nit per prendre’m una pastilla i poder dormir", va explicar Iniesta, un altre esportista que va triomfar de ben jove. El campió del món de Fórmula 1 Lewis Hamilton va utilitzar les xarxes socials per dir: "La salut mental no és cap broma, cal ser molt valenta per explicar-ho. Ara cal deixar clar que la Naomi no està sola". Osaka va començar a patir ansietat després de guanyar el seu primer gran torneig, el 2018. Llavors va derrotar Serena Williams a casa seva, a Nova York, just el dia que tothom esperava veure com la nord-americana igualava el rècord de Margaret Court de 24 Grand Slams. Quan Williams va discutir amb l’àrbitre una jugada polèmica, la reacció de part dels espectadors va ser girar-se contra Osaka, que va acabar demanant perdó per guanyar en el seu discurs posterior al triomf. "Aquell dia ja hi havia senyals que estava patint tot i que acabava de guanyar", ha admès Pam Shriver.

El moment de pensar com vols ser recordat

Els millors anys de carrera d’Osaka han coincidit, en part, amb l’esclat del coronavirus. Fa mig any, la jugador va admetre que passar tantes hores tancada en una bombolla l’havia marcat, perquè tenia "més temps per pensar, i això de vegades no és bo". "La meva vida ha anat sempre molt ràpid i el coronavirus ha sigut un moment de pausa per reflexionar sobre qui soc i sobre com vull ser recordada”, va dir abans de guanyar la final de l’Open dels Estats Units. I un dels canvis ha estat ser més sincera, dient sempre el que pensa tant sobre el que passa dins del tenis com sobre el que passa a fora. Filla d’un haitià i una japonesa, Osaka va patir casos de racisme als Estats Units, on va arribar jove per entrenar-hi, i també al Japó, on es debat sobre si una esportista hauria de parlar de política, ja que va involucrar-se molt en la campanya Black Lives Matter sortint a jugar amb mascaretes amb els noms de Breonna Taylor, Elijah McClain, Ahmaud Arbery, Trayvon Martin i George Floyd, afroamericans assassinats per la policia. Osaka també va ser de les primeres esportistes japoneses en explicar que no veia sentit a organitzar els Jocs de Tòquio aquest estiu, ja que el Japó és un dels països amb menys gent vacunada i té bona part de la població en contra de l’esdeveniment.

"Per sort, cada cop s’ha normalitzat més parlar dels problemes de salut mental tant en la societat com en l’esport. A l’esport, on s’ha creat una cultura en què cal guanyar-ho tot, admetre un problema sembla que t’allunyi de la figura de campió. Durant anys la pressió t’obligava a amagar els dubtes, però ara la figura del psicòleg esportiu cada cop és més normal", explicava al New York Times l’especialista en psicologia esportiva Jamey Houle. Als Estats Units, ha ajudat el testimoni de campions com Agassi o Michael Phelps, que després de convertir-se en el millor nedador de tots els temps va admetre haver patit depressions. De fet, un cop va deixar l’esport, va caure en l’alcohol perquè "no estava preparat psicològicament". La gimnasta Aly Raisman també ha explicat els seus casos d’estrès, similars als de la nedadora Amanda Beard, que va publicar una autobiografia titulada Dins de l’aigua no et poden veure plorar. Als Estats Units, el primer cas d’esportista que va demanar ajuda a un professional de la salut mental va ser el jugador de beisbol Jimmy Piersall, el 1952. Part de la premsa el va titllar de "boig".

"Demanar ajuda t’estigmatiza, perquè sembla que siguis dèbil. Allò que fa excepcional el cas d’Osaka és que ho ha fet just quan ho està vivint. Molts no ho diuen fins que s’han retirat", defensa Houle, que recorda que "històricament els esportistes no han volgut parlar dels seus problemes perquè es podia utilitzar en contra seva o afegir encara més pressió". Els suïcidis d’esportistes de primer nivell un cop retirats, com en els casos del futbolista alemany Robert Enke o del porter de waterpolo espanyol Jesús Rollan, han permès començar a crear protocols a les federacions per lluitar contra els problemes de salut mental. Teresa Enke, la viuda de l‘exporter alemany del Barça, ha explicat a la premsa del seu país: "M'hauria agradat que el Robert veiés això. Com algú és tan valent de fer el pas i explicar els seus problemes, sense ser estigmatizat. Espero que rebi ajuda de grans professionals, perquè el que pateix no és un joc. La salut mental és molt important".