LLIGA DE CAMPIONS
Esports22/02/2022

La banda sonora per anar a veure el Nàpols-Barça

La ciutat, crítica amb el poder, sempre ha idolatrat músics, actors i esportistes

Toni Padilla
i Toni Padilla

Barcelona"Nàpols té nostàlgia d’un demà", explica l’historiador Paolo Macry, un estudiós de Bolonya que ha fet d’aquesta ciutat la seva casa. "Aquesta és una de les ciutats més complicades d’entendre d’Europa. Ni els italians l’entenem del tot. Potser ella mateixa no s’entén del tot", afegeix. El filòsof Benedetto Croce solia dir que per entendre Nàpols calia entendre que "som just on es troben el cel i l’infern", en referència al preciós mar que banya la costa, amb paratges com Capri o Sorrento. I el volcà Vesubi, actiu, amenaçant sempre en ofegar la ciutat de cendra, tal com li va passar a la veïna Pompeia. La identitat napolitana és exagerada, en tot allò positiu i tot allò negatiu. Una ciutat amb mala fama que provoca que els napolitans no portin bé que es parli dels seus defectes, encara que siguin certs, però alhora una ciutat tan viva, que dels seus carrers han sorgit més genis que d'altres llocs.

Nàpols viu al ritme de les seves tradicions. De la seva música, des de la tarantel·la tradicional, a l’eterna veu del gran cantant d’òpera Enrico Caruso, al modern hip-hop en dialecte napolità de grups com 99 Posse. Tothom ha sentit i coneix la música napolitana, una ciutat que també ha donat al món una gloriosa tradició teatral, convertida en art per genis com ara Eduardo De Filippo, que va passar part de la infància al barri del Vomero, a la part alta, en una casa propietat de l’actor Eduardo Scarpetta, el qual tenia un cartell a la porta que encara es pot veure on es llegeix "Aquí ric jo", desafiant els capellans, que no veien amb bons ulls que tingués molts fills il·legítims vivint amb ell. I Nàpols és, per descomptat, el seu futbol. El Nàpols és una de les religions paganes d’una ciutat que cada any espera miracles. Ja sigui en forma de guanyar títols a l'estadi de San Paolo o en veure com liqua la sang conservada de San Gennaro, cada 19 de setembre, miracle que simbolitza tenir un any més de calma al Vesubi.

Pels Quartieri Spagnoli, els barris populars del centre, hi trobes més fotos de Maradona que dels jugadors d'ara, com si part de la ciutat encara visqués atrapada al passat. "Com si fos millor viure en aquell passat feliç que en un present complex", explica Massimo Vignati, propietari del museu maradonià a la planta baixa de casa seva. Vignati, fill del conserge de l’estadi de San Paolo i de la cuinera que tenia Maradona, ha creat a casa seva un museu dedicat al futbolista argentí, al barri de Secondigliano, on pots trobar el contracte del fitxatge pel club provinent del Barça o la bota amb la qual va marcar dos gols a Bèlgica a les semifinals del 1986. "Jo no anava a l’escola, llavors. Anava a veure Maradona entrenar. Els meus pares eren sempre amb ell, va ser una infància napolitana, on l’escola la trobes en un altre lloc", explica.

Cargando
No hay anuncios

El Nàpols, com la ciutat, té més derrotes que victòries. La Copa del 1962, per exemple, la va guanyar sent un club de Segona Divisió, en aquest joc d'extrems que viuen uns aficionats que en 15 anys han vist el seu club perdre una promoció d'ascens de la sèrie C (l'equivalent a la Segona B) a Segona contra un rival local, l'Avellino, o derrotar el Liverpool.

La història del club, amb fama de perdedor, va canviar el 1969, quan Corrado Ferlaino, un empresari ambiciós, va aconseguir el control d’una entitat que fins llavors havia estat sempre en mans dels Lauro, una família que ha donat alcaldes i polítics a la ciutat. De mica en mica, Ferlaino va aixecar un equip guanyador que va superar per primer cop els gegants del nord, guanyant dues Lligues, 1 Copa, 1 Supercopa i 1 Copa de la UEFA en tot just cinc anys, del 1985 al 1990. "Havíem d'aguantar les burles de la gent del nord, no teníem bona fama. I, de sobte, els vam derrotar. Els carrers es van omplir de gent plorant, amb la història aquella d'un home que va escriure al mur del cementiri un missatge al seu pare dient «No saps el que t'has perdut, estimat pare». Ens va permetre anar amb el cap alt", recorda Vignati. Al Bar Nilo, al centre, exposen un cabell seu com si fos una relíquia. Els napolitans, que senten que les autoritats sempre els han abandonat, s’han entregat a qui els ha donat felicitat. És a dir, futbolistes, músics i artistes.

Cargando
No hay anuncios

El Nàpols té un ritme propi. No oblidem que l’afició local va posar de moda la cançó que ara tothom canta als estadis: Un dia de partit. L’origen és la cançó L’estate sta finendo [L’estiu s’acaba], del grup torinès Righeria, abanderat de la new wave italiana dels anys 80, popularitzar amb una lletra canviada la temporada 2015/16 a l’estadi de San Paolo, un any en què somiaven en guanyar una lliga que es va escapar. Els més vells expliquen que abans de la Segona Guerra Mundial es cantaven al camp les cançons napolitanes més conegudes, com a símbol d'identitat. Cançons que Enrico Caruso va fer famoses a tot el món i tothom coneix, com ara O sole mio o Funiculì, funiculà, una cançó que celebrava la inauguració del primer funicular de la ciutat. La música napolitana és popular. Parla del que passa als carrers. I, per tant, parla de futbol.

Durant molt anys, la cançó que sonava a l'estadi era Napule è, de Pino Daniele. El 2015 aquest fill d’un treballador del port moria d’un atac de cor als 59 anys i trencava el cor dels napolitans. Més de 10.000 persones van anar al seu funeral i un carreró al centre de la ciutat porta ara el seu nom. El nom de Maradona apareix en cançons seves com ara Angelo Vero, Tango della buena suerte o Passi d’autore, i, de fet, existeixen vídeos del futbolista cantant amb el músic la cançó Je so pazzo [Jo estic boig]. Però la seva cançó més estimada és Napule è, una cançó d’amor a la seva ciutat en dialecte napolità. Els napolitans de tota la vida pronuncien napule per referir-se a la ciutat. La cançó per cert, ha estat escollida pel director de cinema Paolo Sorrentino per acabar el seu film " Ha estat la mà de Déu".

Napule è ja no sona a l'estadi, ja que sembla que l'actual president, el productor de cinema Aurelio De Laurentiis, creia que portava mala sort. La que sempre és canta és 'O surdato 'nnammurato, una cançó escrita per Aniello Califano que imagina la carta d’un soldat a la Primera Guerra Mundial a la seva estimada. Aquesta cançó s’ha convertit en l’himne no oficial del club. Maradona, de fet, encara la cantava a l'Argentina, com va penjar ell mateix a les xarxes abans de morir. I al San Paolo també sona de tant en tant el famós càntic "Ho visto Maradona, ho visto Maradona, eh, mamma, innamorato son", que han versionat grups de rock argentins, com ara els Tifosis del Rey.

Un dels músics que més van fer per reivindicar cantar en dialecte napolità va ser Renato Carosone, aficionat del club, que va aconseguir que als anys 60 sonessin per megafonia de l'estadi èxits seus com ara Pigliate 'na pastiglia. D'ell segur que coneixeu el famós Tu vuò fà l'americano, sobre els napolitans que volien semblar americans, influïts per la cultura d'aquest país, a la postguerra.

Cargando
No hay anuncios

L'època gloriosa del club va ser, però, durant la dècada dels anys 80, quan la ciutat va somiar gràcies a un trident d’artistes que van acabar malament. Maradona, perseguit per les drogues; Pino Daniele ja era mort, i també va morir l’actor Massimo Troisi d’un atac de cor als 41 anys, poques hores després d’acabar el rodatge de la pel·lícula de Michael Radford El carter i Pablo Neruda, film que el faria famós fora d’Itàlia. Fill del teatre popular, Troisi va triomfar a la televisió italiana amb papers on recollia la tradició local i es va convertir en l’hereu de l’actor més estimat potser a tot Itàlia, Totò, mort el 1967. El napolità Totò, considerat el Chaplin italià, va fer feliç milions de persones fent papers on no et quedava clar si era un personatge poc espavilat o llest.

Als anys 80, Troisi, que va fer el salt al cinema de la mà d’Ettore Scola, organitzava festes a casa seva amb Daniele i Maradona, i va celebrar les dues úniques lligues del Nàpols en directe a la RAI, parlant en napolità a tot Itàlia, sense avergonyir-se'n. En un país on s'havien arribat a veure cartells on es llegia "No s’admeten napolitans" en pensions del nord del país, parlar en dialecte napolità a la televisió estatal i guanyar lligues era un acte de reivindicació contra les autoritats del nord, que havien abandonat la ciutat a la seva sort.

Segons Macry, "els napolitans creuen que mai han pogut governar-se a ells mateixos": "Quan la ciutat era rica, era controlada per potències estrangeres que van omplir la ciutat de castells i palaus, mentre el poble era pobre. I un cop es va unificar Itàlia, van passar a manar els del nord, vistos en part com a estrangers en una terra que ha idolatrat a qui desafia el poder". És a dir, primer els famosos bandits del sud del segle XIX i després Maradona. El cantant popular Federico Salvatore va arribar a fer un text poètic musicat anomenat Napoli-Juve, on recorda una victòria històrica per 3-0 contra la Juve a la Copa de la UEFA. Peppe Servillo, germà de Toni Servillo, a qui segur que heu vist a La grande bellezza, també li va dedicar una cançó a l'argentí, deixant clar que és millor que Pelé. L'argentí, doncs, ha inspirat gairebé tots els cantants locals. Massimo Troisi per exemple, va arribar a definir Maradona com "un nou Masaniello", en referència a un pescador que va liderar la revolta local contra els Habsburg de la monarquia hispànica durant el 1647.

Cargando
No hay anuncios

El centre de la ciutat, doncs, és un museu d’art urbà on el futbol ocupa un espai central. Una ciutat per caminar i gaudir del seu cafè, on cal beure el got d’aigua que t’ofereixen abans, no després. O tastar la seva pizza, ja que és invent seu, o visitar llocs com el meravellós Museu Arqueològic o el preciós Teatro di San Carlo. Als barris perifèrics també hi trobes la imatge de Maradona, com a San Giovanni a Teduccio, on l’artista urbà Jorit ha fet fa poc una obra gegant amb el rostre de l’argentí en un edifici, al costat d’una imatge a l’edifici del costat d’un scugnizzo, paraula napolitana per referir-se als nois que es busquen la vida al carrer, a vegades de manera il·legal. També queda lluny l’estadi de San Paolo, inaugurat als anys 50, al barri industrial de Fuorigrotta, no gaire lluny de la zona de costa de Posillipo, on té la seu un dels millors equips de waterpolo d’Itàlia. Un estadi batejat fa poc amb el nom de Maradona, un cop va morir l'astre argentí.

Castigada per la mala fama, pels tòpics i les notícies negatives, Nàpols és un tresor a punt per obrir-se a qui la vulgui estimar, i descobrir com els napolitans, tips dels poderosos, han aixecat panteons populars als seus herois populars, preferint pecadors com Maradona a polítics que fingeixen ser sants però roben per darrere. Futbolistes, actors com ara Sofia Loren i Totò i, per descomptat, cantants, tant els seus com altres. El 2014 el president del Bolonya va fer sonar Caruso, una cançó de Lucio Dalla que explica una història d'amor del cantant d'òpera napolità abans d'un Bolonya-Nàpols per donar la benvinguda a l'afició visitant. Els ultres locals, però, van xiular, i van provocar que el Nàpols la fes sonar després al seu estadi uns quants cops. Al final, no deixava de ser una cançó d'amor d'un cantant del nord, Dalla, enamorat de Nàpols.

Els nous ritmes

Els nous ritmes de la ciutat però, exploren altres camins. Com Liberato, un misteriós DJ que amaga la seva identitat, com si fos l'Elena Ferrante dels escenaris. Liberato ha fet la banda sonora d'una sèrie acabada d'estrenar on els protagonistes són ultres del Nàpols. Moltes dels vídeos de Liberato s'han gravat davant de murals amb la cara de Maradona, amb símbols dels ultres del club i el mateix estadi, com a 'Nove maggio'.

Cargando
No hay anuncios

Ara, si un cantant ha donat de parlar darrerament relacionant música i futbol ha estat Enzo Dong, un cantant de Hip Hop que va treure al mercat fa tres anys una cançó anomenada "Higuaín" on utilitza el nom d'aquest jugador, que va abandonar el Nàpols per anar a la odiada Juve, com si fos un sinònim de persona menyspreable. En un moment, diu "només em diverteixo si mor un Higuaín".

A l'estadi Maradona es canta. A Nàpols, es canta. La ciutat, malgrat tot, no deixa de ser un triomf de la vida sobre la mort, com sap bé el club, que va fer fallida econòmica el 2004 i va caure al pou de la Tercera Divisió, d'on va tornar més fort.