El necessitem, et necessitem
BarcelonaQuan a principi de temporada parlàvem del fang mai no vam arribar a imaginar que arribaríem a l’últim partit de Lliga, contra el Cartagena –que dubtàvem si seria el de la gran celebració o el de la gran final– tan enfangats. Tot i la dimensió del que està en joc, sembla que alguns pericos encara estan més preocupats d’enrarir l’ambient que no pas de fer tot el possible per assolir l’objectiu més important i urgent: pujar a Primera.
El símbol d’aquesta actitud tòxica i autodestructiva van ser els xiulets a un dels nostres jugadors amb més talent: Nico Melamed. Diumenge, com en tants altres partits, va ser clau per aconseguir la victòria. En quaranta-cinc minuts va fer un gol i només la mala sort va impedir el seu primer hat-trick. Les estadístiques són clares: amb Nico al camp obtenim més punts que quan no hi és.
Estic convençut que sense la seva lesió ja podríem estar de vacances com a equip de Primera Divisió. A més, i això ho sap qualsevol persona que porti uns quants anys veient partits de futbol, Nico té un “què” que el fa especial. Té aquell punt creatiu i màgic que només alguns escollits tenen. Allò que, per entendre’ns, expressem amb un gest amb els dits quan volem posar nom als intangibles que no sabem expressar amb paraules. Amb Nico al camp saps que poden passar coses diferents. Per a aquests quatre (esperem que siguin quatre) partits de play-off el necessitem.
No oblido que Nico ens ha fallat. El seu fitxatge per l’Almeria, la seva opció conservadora amb la lesió, l’absurda expulsió a Valladolid, l’actitud a Amorebieta, la seva reacció amb el gol de diumenge, el seu retuit amb el missatge estúpid i equivocat del geni del seu representant. Però hem de ser intel·ligents i egoistes. L’hem d’ajudar perquè el necessitem.
Però més enllà de l’interès, Nico, em dirigeixo directament a tu per demanar-te que ens facis un últim servei. Per professionalitat, òbviament. Però també, i sobretot, per amor. Això nostre ha acabat malament i encara no entenc quin és el motiu. No sé si sos vos o soy yo. Però el que sí que sé és que la intensitat del disgust és proporcional a la intensitat de l’amor.
És perquè et vam estimar tant i et volíem estimar tant (els pericos som enamoradissos de mena) que ara estem tan decebuts. En tu, com abans en Melendo, però sobretot en tu, hi vèiem la reencarnació de Dani Solsona (que, per cert, també ens va abandonar). De la casa, petit, tècnic, talentós, espavilat. Et volíem com a ídol. No ha pogut ser. Però si ens ajudes a pujar el final serà feliç. Et necessitem.