Néixer assegut per triomfar dempeus

BarcelonaA només unes hores de volar cap a Colònia, el Barça Lassa d’handbol ja respira l’atmosfera del Lanxess Arena i de les semifinals de Lliga de Campions que disputarà aquest dissabte contra el Vardar. És el moment de fer d’una temporada correcta una d’històrica.

I part del matís passa per la defensa, vedat de caça de Cédric Sorhaindo. El seu protagonisme en el sistema 6:0 -i les altres variants tàctiques que té l’equip- és superlatiu. “És un home total com a tercer defensiu al costat de Viran Morros. El seu talent i la seva capacitat d’imposar-se són enormes. La seva feina i el seu caràcter el fan indispensable”, el defineix el tècnic Xavi Pascual, un dels seus grans valedors.

El francès, natural de La Trinité, no segueix el cànon d’esportista d’elit que viu recitant les últimes tendències, centrat en l’egocentrisme mediàtic o la necessitat de ser la notícia dins d’un col·lectiu. Respon a les preguntes de l’ARA amb posat descuidat, lluint els tatuatges del seu braç esquerre, el seu punt de passotisme natural i una mirada fixa, penetrant. Sang calenta sedada en el moment de pronunciar-se, d’exterioritzar. És una personalitat especial, construïda des de petit, a cops.

“Impossible moure’m sense dolor”

Tchouf, com el coneixen al Palau, va néixer amb una discapacitat al tram inferior del cos que el privava de poder caminar amb normalitat, córrer i fer vida de nen. “Tenia les tíbies molt afectades i era impossible poder moure’m sense dolor ni problemes molt evidents. Em van haver d’operar quan tenia tres anys per corregir-les. Recordo poques coses d’aquella època. El meu cervell sembla que l’hagi suprimit. Però hi ha una imatge que no marxa: jo assegut en una cadira de rodes, envoltat de nens i amb una videoconsola Nintendo a les mans. Era la meva gran distracció”, explica.

La intervenció va ser un èxit i després d’un procés de recuperació lent, on va haver d’aprendre a caminar de nou, va començar als 15 anys a jugar a handbol al Gauloise francès. La seva capacitat de guanyar la posició als 6 metres i el seu físic, de 1,93 m d’alçada, el van dur a l’Angers Noyant, club amb una projecció més que notable.

Era el primer esbós de la seva millor versió, la que va foguejar-se posteriorment al Paris Handball, la que ha aconseguit col·leccionar títols al Barça i amb les experts, com es coneix la selecció del seu país.

Però el peatge d’arribar al cim, a formar part de dos dels millors equips de la història d’aquest esport, va tornar a ser el quiròfan. “Tenia 17 anys. Hi ha haver un moment que m’entrenava, corria i em feia la sensació que em trencava, literalment. Havia d’operar-me per fer esport d’alt de nivell”, recorda sense gesticular. Els metges van haver de practicar-li una osteotomia, una tècnica inèdita en jugadors de primer nivell que consistia a trencar les tíbies per redreçar-les definitivament i posar una placa metàl·lica per sostenir-les. “Podia caminar i no dependre de ningú, però no fer rutina de jugador professional. En aquell moment la meva família no era amb mi i vaig haver de prendre la decisió tot sol”, comenta. La decisió va ser un “sí” que el va fer tornar a afrontar una intervenció i una rehabilitació de gairebé deu mesos, i que posava en risc el somni de fer gols sobre el 40x20: “No em podien garantir que tot sortís bé. En el moment d’escollir no vaig pensar en l’handbol. Tenia tanta por de no poder ser normal que vaig decidir fer-ho. Les coses han acabat sortint bé”, explica, fent balanç de la seva carrera, blaugrana des del 2010, quan la secció i Pascual van apostar pel seu fitxatge procedent del Tolosa.

Pasqui, com un pare

“Aquesta sensació de voler i no poder s’ha de viure. Jo l’he superada amb l’esport. Els jugadors més veterans del Gauloise em van dir que no em rendís, que havia de ser gran. Sempre he tingut la figura d’un pare en tots els meus clubs. A Barcelona ha sigut en Pasqui”. La devoció que sent per la figura del míster és infinita. “Tothom diu que és el meu pare. Jo no tinc aquesta figura paterna i ell ha aconseguit fer de mi un home, a banda d’un esportista. Tenim una complicitat enorme. Tot el que he aconseguit aquí és gràcies a ell”, comenta, orgullós, intentant dissimular un somriure. El Barça, Barcelona, són casa seva i de la seva família: “Soc feliç”.