Nikola Karabatic: “Hi ha hagut moments en què no he disfrutat gens de l’handbol”

ParísEl millor jugador del món, Nikola Karabatic (1984, Niš, Sèrbia), parla del Barça Lassa, que va guanyar el Silkeborg (34-19), amb l’espontaneïtat d’un aleví, mostrant un agraïment profund. Ara vestit amb el blau del París Saint-Germain, reparteix somriures a mesura que juga a imaginar com serà tornar al Palau, dissabte.

El veig especialment emocionat.

No ho puc evitar. Aquest club, la seva atmosfera, sempre serà especial per a mi.

Com recorda la seva etapa culer?

Van ser dos anys magnífics. Vaig trobar el que necessitava, envoltat de gent que han sigut molt més que companys i amics. Quan miro enrere, m’adono que tot són bons records.

Ho troba a faltar?

Sí. No per un aspecte en concret, són molts detalls.

I per què va marxar?

Abans d’arribar a Barcelona vaig prometre al meu germà Luka (pivot) que tornaríem a jugar junts. El PSG m’oferia aquesta possibilitat a França, a casa. Volia complir la meva paraula.

Se’n penedeix?

Sóc conseqüent. Havia de prendre una decisió, i sabia que seria duríssima. L’oferta, pel que fa a salari, era igual.

¿Els problemes extraesportius, judicials, van fer decantar la balança?

No em va coaccionar. S’han dit moltes mentides. He sentit que havia marxat pels diners i no és cert. Aquí pago més impostos que a Espanya. Però és cert que la situació era complicada.

Sembla que encara ho és...

El procés no està tancat. És lent i no el puc controlar. Haig d’estar tranquil i seguir lluitant per demostrar que sóc innocent.

L’ha afectat tot plegat?

Només quan vaig dir el sí definitiu al PSG, dies abans de disputar la fase final de la Champions del 2015. Era la meva última oportunitat de guanyar-la amb el Barça. Em va posar pressió.

No ho va semblar. Victòria i MVP.

Crec que mai havia desitjat tant aixecar un títol. Va ser indescriptible.

Es veu repetint resultat amb el PSG?

Pot ser, però a poc a poc. El projecte es consolida amb paciència. Xavi Pascual no va construir el Barça en dos anys.

Del seu extècnic sempre n’ha dit coses meravelloses.

Ha tingut un impacte bestial en mi. Sempre m’ha fet costat, m’entenia. Som dos enamorats d’aquest esport que ens hem ensenyat coses mútuament.

Creu que no se’l valora prou?

Ha guanyat dues Champions i dirigeix el millor club del món. Pocs poden dir-ho. És un dels millors. No hi ha més.

Al nivell de Serdarušić?

Són dos estils diferents. El de Noka potser és més precís, m’agrada. Ara tinc més experiència i l’entenc millor. Cada cop em sento més madur.

¿El naixement de l’Alek, el seu fill, hi ha tingut alguna cosa a veure?

La paternitat m’ha fet veure la vida amb uns altres ulls. Tot és més positiu i això afecta el meu rendiment. Sóc molt feliç, com mai.

No ho ha sigut sempre?

A l’elit és difícil mantenir una regularitat emocional. Hi ha hagut moments bons, altres de menys bons i d’altres en què no he disfrutat gens de l’handbol.

Com va redirigir-ho?

Canviant el xip. Ara quan trepitjo el parquet oblido els problemes i la pressió d’haver de guanyar sempre.

Recalca molt el terme pressió. ¿Un jugador com vostè, de debò que la pateix?

I tant. Pesa, de debò. Hi convisc, però he après a relativitzar-la.

Fins quan? Ha pensat en la retirada?

Mana el cos, no els anys. No ho deixaré si estic bé, com ara. Feia anys que no estava a aquest nivell. Si segueixo així podré firmar un nou contracte. De qualitat, no d’aquests per acabar la meva carrera assegut a la banqueta xerrant.

Parla de renovar amb el PSG?

O no. He après que en el món de l’esport no es poden fer prediccions exactes. Estic bé a París i, sincerament, no em veig en un altre lloc. Però no se sap mai.

I d’entrenador, s’hi veu?

No tinc clar que em fes il·lusió. Si Pasqui em fitxa com a segon podria ser una bona oportunitat per tornar al Barça [riu]. El més important és sentir-me lliure, que els diners no em diguin com haig de viure la meva passió.