"La canalla d'ara ja no sap jugar al carrer"

BarcelonaNino Buscató (Pineda de Mar, 1940) és un dels millors jugadors de la història del bàsquet català. Té 82 anys, però conserva una lucidesa extrema. Com a jugador les va viure de tots colors i això li dona una visió privilegiada. “Vaig formar part d’una època, als anys 50, 60 i 70, en què el bàsquet començava a ser important. Crec que vam ajudar a fer que el bàsquet es convertís en un esport molt popular. Vam aprendre molt dels jugadors estrangers i vam anar adaptant-nos a l’evolució del joc. El bàsquet d’abans no tenia bones condicions. Els jugadors no teníem vambes, les pilotes eren com eren i les pistes de joc s’improvisaven. Tot era diferent”, recorda a l’ARA.

La seva etapa com a jugador no va ser senzilla, ja que mai va deixar de treballar al forn familiar. “Tenia molta il·lusió i això m’ajudava a fer un gran sacrifici. Treballava des de les 12 de la nit fins a les 7 del matí al forn de casa. Després descansava fins a l’hora de dinar. Tres vegades a la setmana feia dues hores de tren fins a Barcelona per entrenar a la tarda. Quan no entrenava, em passava les tardes dins d’una pista de bàsquet jugant. M’hi passava hores i hores. Intentava imitar el que veia fer als jugadors estrangers”, explica.

La vocació de Buscató era poliesportiva. "A mi m’agradaven tots els esports. Deien, per exemple, que jugava bé a futbol. Hi havia dissabtes en què jugada tres o quatre partits d’esports diferents. Em passava moltes hores jugant pels carrers amb els amics. Això s’ha perdut. La canalla d’ara no sap el que és jugar al carrer. Nosaltres jugàvem en camps de terra i sovint havíem de marcar el camp, però ens passàvem moltes hores fent esport", explica.

Al Nino no li agraden els entrenadors que obliguen els bases a mirar a la banqueta per decidir quina jugada ordenar. “No m’hi sento còmode. Els entrenadors han de marcar les pautes en els entrenaments, però després han de deixar pensar els jugadors amb criteri. El base ha de tenir la llibertat i la capacitat de saber com ha de jugar i quin ritme ha de marcar. Si cada vegada has de mirar l’entrenador, no pots desenvolupar la teva visió del joc. A mi m'agraden els jugadors i veure cadascú interpretar el bàsquet a la seva manera”, critica.

“El bàsquet actual no és tan alegre. Abans, les superioritats numèriques comptaven molt. Si podies aconseguir la superioritat, sabies que tenies un avantatge. Jo entenc el bàsquet així. Les regles de joc també han canviat i el joc s’atura cada vegada més. El ritme es trenca. La força física no existia, el bàsquet de la meva època exigia creativitat, velocitat i rapidesa mental”, argumenta.

Títols sense estrangers

El Nino va jugar a l’UER Pineda, el Barça, el CB Aismalíbar i el Joventut. La seva gran fita va ser guanyar títols amb gent de la casa. “Ni a l’Aismalíbar ni al Joventut vam tenir mai jugadors estrangers i, tot i així, vam poder donar guerra al Madrid, que era l’equip gran a Europa, i guanyar títols. Aquells èxits van servir per a molt, ja que van demostrar que un grup d’amics podien assolir un nivell molt alt”, resumeix Buscató, que és analista a la Cadena SER.

Una vegada va jugar un partit descalç, només amb mitjons. "Va ser una semifinal de la Penya contra el Zadar que es va jugar a l'antic pavelló de la Plana. El pavelló estava tan ple que es va crear una atmosfera que va fer que el parquet comencés a suar i els jugadors que teníem més velocitat i energia no podíem ni córrer. Va ser una epopeia. Els àrbitres van dir que continuéssim, però no paràvem de relliscar. Vaig intentar treure'm les vambes i al principi podia, però al final es van mullar els mitjons. Crec que cap dels dos equips vam arribar als 50 punts, però molta gent de Badalona encara recorda el partit", explica.

"El Joventut està fent una excel·lent temporada i fa les coses molt bé. Els jugadors de casa són importants i ha tornat a connectar amb la gent jove de Badalona. La il·lusió ha tornat", analitza Buscató, que beneeix la teoria de Pep Guardiola. "El Barça ha d'optar als títols, però no se li pot exigir que els guanyi perquè els rivals també són molt bons. Ha d'assolir uns objectius bàsics. Si arriba a les finals per a mi ja compleix. Últimament no ha tingut sort, però té una bona plantilla, un bon entrenador i aficionats fidels. La inspiració no sempre la tens, però veig el Barça com un equip equilibrat. No sempre pots guanyar", opina.